compartir
Endevinalla ben fàcil, veritat? Tot i això, segur que alguns dieu nou i d’altres anou, per què? Analitzem el mot d’aquesta llavor!
El mot femení nou prové del llatí nux, nŭcis, i la primera vegada que trobem aquesta paraula és el s. XIII, el 1271. I, tal com surt al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, serveix tant per referir-nos al fruit com a llavor comestible de la noguera.
Què passa amb nou i anou?
El mot tradicional del fruit de la noguera és nou, ara bé, els parlants, per fer-la més fàcil de pronunciar, inconscientment hi han afegit el prefix a-. La forma anou s’ha acabat acceptant a l’Institut d’Estudis Catalans com a variant moderna i, per tant, com a sinònima de nou.
És per això que quan busquem anou al diccionari ens remet directament a nou. Però tot i això, totes dues són bones per menjar i pronunciar!
L’adjectiu nou té el mateix origen?
L’adjectiu prové també del llatí, però no té la mateixa arrel que el nom nou, per molt que ens sobti.
L’adjectiu prové de la paraula llatina nŏvus, -a, -um. La primera font documentada la trobem en Llull, que és el primer autor que va escriure en llengua catalana per fer arribar a la població coneixements filosòfics, teològics i místics.
“És més el soroll que les nous”
Com a fruit de segles, la nou té alguns refranys interessants que volem recollir:
- Com més petita és la nou, més remor mou: com més petit, més has de cridar perquè et vegin
- Estar fins a la nou del coll: tenir força problemes
- És més el soroll que les nous: molt soroll per no res
