Des de les primeres pàgines, No creas una palabra (Catedral, 2024), de Bego Arretxe Irigoien, és una invitació a trepitjar els carrers de la ciutat tal com eren l’any 1989: voreres estretes i desnivellades, restes d’escombraries per terra, batudes policials i l’estrèpit de la música cada cop que s’obria la porta d’un bar.
Barcelona bullia. Per l’eclosió del punk, per la creativitat desbordant i autogestionada i per les lluites socials que reclamaven a crits un món més just. Un relat gairebé cartogràfic de la Barcelona canalla que l’autora teixeix a partir dels recorreguts que fan els personatges de la novel·la i que van ser l’escenari de la seva pròpia joventut, immersa en la contracultura del moment.
“Hi ha memòria que no està escrita”
“Sembla que parlem d’una Barcelona en blanc i negre però és bastant recent, costa imaginar-la perquè hi ha memòria que no està escrita“, ha explicat l’autora al betevé directe. La trama transcorre al 25/9, Los Tres Mosqueteros, el Tequila o El Chaplin. I de fons, himnes de La Polla Records, Barricada, Karies Mental o A morte do Pobo.
Arretxe no escatima en detalls per rescatar aquesta ciutat de la qual diu que van esborrar amb motiu dels Jocs Olímpics: “Es va fer un esforç per tapar allò que semblava que no s’havia de mostrar i això implicava ciutadania sense recursos, persones addictes i determinades lluites socials”.
Com per exemple, l’ocupació o el moviment d’insubmissió al servei militar: “La ciutat va deixar de pensar-se per als seus ciutadans i es va projectar a l’exterior. La història ens va transmetre un avergonyiment de la ciutat preolímpica“, comenta l’autora, que té clar que “la memòria d’una ciutat ha de dignificar totes les vides, la dels guanyadors i la dels perdedors”.
La cara B dels any vuitanta
‘No creas una palabra’ també recull la cara B de finals de dècada: l’heroïna, la sida i la forta crisi econòmica que mantenia bona part de la ciutadania en la precarietat. “No sento una nostàlgia de quedar-me a viure en el passat, jo no hi tornaria perquè té una part dolorosa, vam perdre molta gent“.
En lloc d’això, la doble línia temporal del llibre construeix ponts entre el passat i el present per preguntar-se “què hem après?“. En algunes qüestions, com en l’auge actual de l’extrema dreta, Arretxe opina que estem vivint una regressió: “Aleshores hi havia un moviment skinhead molt fort, nosaltres els dèiem nazis o rapats, apallissaven gent i nosaltres intentàvem neutralitzar-los“.
A ritme de Thin Lizzy
El rock dels Thin Lizzy, que tant ha marcat la vida de Bego Arretxe, fa de fil conductor o musical a la novel·la. La trama comença amb l’encàrrec que rep la protagonista, la Marta, d’escriure una biografia sobre el cantant de la banda irlandesa, Phil Lynnot. “Per mi ell significava el triomf i la pèrdua de l’època, la cara A de la creativitat i la B d’acabar morint per la droga“, comenta l’escriptora, que ha dedicat el títol de l’obra a una de les cançons del grup, ‘Don’t believe a word’.
