Joan Guerrero (Tarifa, 1940) és considerat un dels millors representants de la fotografia social del país. Va arribar a Barcelona als anys 60 i va acabar deixant el treball en una foneria per fotografiar la gent i l’ambient de l’època, especialment en els barris obrers. Sempre amb la càmera al coll, ha retratat suburbis i barriades obreres de tot el món. “Buscava potser la poesia dins el quotidià. Crec que buscant a la Mina als anys 60, a la Perona, al Camp de la Bota, buscant vaig aconseguir dues coses: fer un document del que va ser la història del nostre poble, de Catalunya, d’una part de Catalunya, i per altra banda, vaig buscar la tendresa, la bellesa, on està molt amagada, a la quotidianitat “, assegura Guerrero.

 “No m’ha interessat mai el disseny, m’ha interessat més la barraca. Potser perquè hi havia aquell aire d’humanitat en aquella planta de gerani plantada en una llauna d’olives. Sempre em va interessar aquella part dels pobres, dels que no tenen res. A tot arreu del món on he anat m’ha interessat aquesta part.”

Una vida enganxada a la càmera

Ni tan sols la jubilació ha aconseguit allunyar-lo de l’òptica de la càmera. “Durant un temps vaig sortir al carrer sense la càmera. Va ser dur, perquè era com si em faltés quelcom. Era com sortir de casa sense el nas. Però vaig arribar a acostumar-m’hi. Fins que un dia anava caminant per Santa Coloma i vaig veure una escena que m’hauria encantat fotografiar. I aleshores vaig tornar a sortir al carrer enganxat a la càmera i a capturar aquells moments màgics”, diu. Aquells moments eren capturats en blanc i negre, a l’estil d’una de les seves grans influències: el cinema neorealista italià. “Pel·lícules com ‘El lladre de bicicletes’, ‘Paisà’… aquella manera de veure, d’enfocar, aquell blanc i negre tan lluminós, aquells enquadres, aquella història senzilla, simple, però que en el fons hi havia un drama potent en cada persona. Va ser la meva escola, el carrer i aquell tipus de cinema”, assegura.

Medalla d’Or al Mèrit Artístic

Amb aquest art ha treballat a diversos diaris i publicacions i l’any 2009 va ser guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic per l’Ajuntament de Barcelona. I ara exposa al Centre Cívic Can Basté fins el 23 de setembre el seu paisatge i la seva gent. “És part de la meva vida  quotidiana: la gent, el carrer que, per mi,  és la universitat de la vida”, explica. “Els espectadors trobaran sentiments, en algunes fotos alegria; en d’altres, no tanta. Però sempre vist des d’una perspectiva de document, de recollir el que estem vivint. D’aquesta manera vaig començar fa 40-45 anys i aquest és el camí que sempre m’ha entusiasmat, la gent normal i senzilla. Dins de la senzillesa de les línies, del que està passant, la instantània tan de bo despertés una mica la consciència de qui som i de qui podem ser”.