"De cop, en un ambient que jo freqüentava de gent que volien ser cristians d'una manera alegre. Em van menjar el tarro, jo me'l vaig deixar menjar i vaig voler ser capellà perquè pensava que era el millor que jo podia fer a la vida." Així s'explicava Carles Flavià, a ell mateix, al programa 'Jo què sé!' el motiu que el va dur a fer-se capellà quan rondava la vintena. Una entrevista en què va aprofitar per revelar altres misteris al voltant de la seva figura. "Aquest moreno seu és raig UVA o platja? Home per favor no m'ofengui eh? Raig UVA no, eh?" Era gràcies al sol de la Barceloneta on es passava llargues estones. Era originari de l'Eixample però li agradava, deia, baixar als barris, com el Born o el Raval, on va acabar vivint. Un cop penjat l'hàbit, es va entregar als pecats dels quals s'havia privat. Es descrivia com a ludòpata, amant de les dones i vividor. Els sermons religiosos, explicava, el van entrenar en la professió d'actor i showman, un rol que va desenvolupar al teatre, al cine i la televisió. Abans va ser mànager de grups com l'Orquestra Plateria i es va rodejar de talents com Sisa, Serrat o Rubianes que el van inspirar. "Potser jo tenia ganes de trepitjar un escenari però no gosava. Pensava què vull ser com el Rubianes? Llavors aquest món del mànager com uns locals que vaig tenir era el més a propet que vaig tenir del tio que trepitja un escenari." Flavià i BTV han mantingut una relació estreta gairebé des dels inicis d'aquesta casa. A finals dels 90 amb 'Qualsevol nit pots sortir sol', repassava en clau de monòleg l'actualitat de la ciutat. Va ser el pas previ a tornar-se 'Kaníbal' i convidar a la seva olla amics i coneguts. PEPE RUBIANES: "Jo amb vostè he viatjat molt, és veritat o no?" CARLES FLAVIÀ: "Sí, però em vaig cansar perquè anava al que anava...". PEPE RUBIANES: "A les biblioteques." Assegurava que volia ser diferent i basava aquesta diferència en una llengua afilada i crítica amb tot. També sorneguera i descarada. "Jo estic a la tele aquesta per les ties. Teniu unes dones treballant que són boníssimes i estan boníssimes que és el que interessa." No defugia cap pregunta, ni sobre el seu final, que no va acabar d'aclarir. "Et dono a triar Carles. Cel o infern? Home no sé quin és el menú a l'infern. Cremar-me no vull i resar el rosari tampoc. Ens foten fins i tot l'altra vida xunga." MANEL POUSA, capellà "Estem junts des de pàrvuls a l'escola, i cadascú ha fet el seu procés, la seva evolució, però ell sempre ha estat al meu costat i al nostre costat en tots els nostres projectes de la Fundació, del barri..." PEP CRUZ, actor "Era una persona autènticament bona en el sentit més bo de la paraula bo, i és clar, t'adones que fer-te gran és anar perdent complicitats, i per a mi era una gran complicitat que se n'ha anat." MERCÈ ARÀNEGA, actriu "Un gran pallasso, un paio amb una mala llet increïble, però només per denunciar aquelles coses que estaven malament, amb un cor molt gran." ÒSCAR ANDREU I ÒSCAR DALMAU, comunicadors "La gent que ens hem dedicat també a fer humor, ha estat un referent, i és veritat que a l'hora de tocar un dels gèneres més difícils que és l'humor negre, ell el sabia tocar com ningú." JOAN LLUÍS BOZZO, director teatral "Molt intel·ligent, brillant, un home que semblava que fes frases perquè els altres les repetíssim, perquè entre els amics ens les repetíem: 'saps què ha dit el Flavià?' i d'una gran agudesa. I al darrere d'aquest home amb un humor esmolat també hi havia un home d'una enorme tendresa." MANEL FUENTES, periodista "Des de que vaig començar fent ràdio ha estat en tots els meus projectes, però més que de feina, com amic és algú, tota aquesta enormitat que ell tenia, avui la deixa en forma de buit a tots nosaltres."

L’actor, presentador i humorista Carles Flavià ha mort aquest diumenge, als 70 anys, en no poder superar el càncer que patia. L’escena cultural de la ciutat perd una de les seves figures més irrepetibles, que va predicar de jove com a capellà i durant tota la vida com a “showman”, presentador i monologuista sempre àcid i canalla, guanyant-se la simpatia dels barcelonins.

Carles Flavià ha mort a les 0.45 h després d’un període ingressat a l’hospital. La vetlla s’ha obert aquesta tarda al tanatori de Sancho de Àvila, on aquest dilluns a les 11.50 tindrà lloc el funeral. Molts amics i companys coneguts del món de la comunicació i la cultura s’hi han acostat per acomiadar-se’n i compartir el condol amb la família. Tots han destacat la grandesa de Flavià com a humorista amb una gran agudesa per trobar en cada moment la frase més imaginativa i fer riure absolutament a tothom. També subratllen que sota aquesta aparença canalla s’amagava un home d’una infinita bondat.

Barceloní de cap a peus

Flavià era originari de l’Eixample, concretament de la cantonada dels carrers de Casp i Bailèn, on es va criar a la casa dels avis materns. Era alumne dels Maristes, on va coincidir amb el futur capellà Manel Pousa, amb qui després marxaria a París a estudiar a l’Institut Catòlic. Allà van viure el maig del 68. En tornar a Barcelona va ingressar al seminari per estudiar Teologia i fer-se capellà. “De cop, en un ambient que jo freqüentava de gent que volien ser cristians d’una manera alegre. Em van menjar el ‘tarro’, jo me’l vaig deixar menjar i vaig voler ser capellà perquè pensava que era el millor que jo podia fer a la vida.” Així ho explicava molts anys després en l’entrevista que es va fer a si mateix al programa ‘Jo què sé!’ de BTV.

En independitzar-se de la família i de l’església, va anar a viure al Born i després es va traslladar a les Corts. Feia més de 20 anys que vivia al Raval, tot i que també li agradava baixar a fer una paella a la Barceloneta i moure’s pels bars, les biblioteques o els mercats de tots els barris de la ciutat.

La pujada als escenaris

Un cop penjat l’hàbit, es va entregar als pecats dels quals s’havia privat. Es descrivia com a ludòpata, amant de les dones i vividor. A finals dels 70 va començar a ficar-se al món de l’espectacle, envoltat de talents com Jaume Sisa, Joan Manuel Serrat o Pepe Rubianes, amics seus que el van inspirar. “Potser jo tenia ganes de trepitjar un escenari però no gosava. Pensava: ‘què vull ser, com el Rubianes?’ Llavors aquest món del mànager com uns locals que vaig tenir era el més a propet que vaig tenir del ‘tio’ que trepitja un escenari”. Flavià va ser llavors mànager de grups com l’Orquestra Plateria i als anys 90 regentava la sala de festes Nitsa.

Finalment va pujar als escenaris i també es va posar davant la càmera, sovint amb monòlegs còmics, un gènere que coneixia i dominava a la perfecció. Va fer ‘Epístoles’ i ‘Més epístoles’ a finals dels 90. El 1999 ja parlava de ‘L’estat del malestar’ a la Sala Muntaner, un espai on tornaria anys després per explicar ‘L’Evangeli segons Carles Flavià’. Al cinema, va participar en diversos curts i també en alguns llargmetratges, com ‘Lisístrata’ (Francesc Bellmunt, 2002) o ‘Haz conmigo lo que quieras’ (Ramón de España, 2003).

Però on més es va prodigar va ser en tertúlies de ràdio i programes de televisió, des del ‘Crónicas marcianas’ de Xavier Sardà fins al ‘Club de la comedia’ de Canal +. I sempre a BTV, on a finals dels anys 90 tancava la programació nocturna comentant el dia en els monòlegs de ‘Qualsevol nit pots sortir sol’, un programa amb el nom inspirat en la més clàssica cançó del seu amic Sisa. També havia fet entrevistes mig nu dins d’una olla gegant al programa ‘Kaníbal’ i, més recentment, amb el cos tapat però l’ànima descoberta, al ‘Jo què sé!’.

Assegurava que volia ser diferent i basava aquesta diferència en una llengua afilada i crítica amb tot. També sorneguera i descarada. A la festa dels 15 anys de BTV va dir: “Jo estic a la tele aquesta per les ‘ties’. Teniu unes dones treballant que són boníssimes i estan boníssimes, que és el que interessa.” No defugia cap pregunta, divina ni humana: quan la Mabel Martí el va entrevistar per reconstruir la ‘Banda sonora’ de la seva vida, li va preguntar “Cel o infern?” i ell es va respondre: “Home no sé quin és el menú a l’infern. Cremar-me no vull i resar el rosari tampoc. Ens foten fins i tot l’altra vida xunga.”