eleccions municipals 2019

La paraula vot i la seva acció, votar, seran a l’ordre del dia el diumenge 28 de maig, dia d’eleccions municipals a Barcelona.

Ens hem fixat en el monosíl·lab vot, un mot tossudament rebel, perquè té una història interessant al darrere.

Per què diem que “vot” és un mot tossudament rebel?

Als diccionaris de pronúncia, com el ‘Diccionari ortogràfic i de pronúncia’ (1990), de l’Enciclopèdia, i també al ‘Diccionari català-valencià-balear’, l’Alcover-Moll, se’ns indica clarament que la pronúncia que correspon a vot en tots els dialectes és amb la o oberta (o oberta intermèdia), és a dir, així: [bɔ́t (or., occ.); vɔ́t (Valls); bɔ̞́t (Val.); vɔ̞́t (bal.)].

Normativament, no hi havia distinció fonètica entre dialectes: la o de vot havia de ser oberta. Ara bé, al carrer la cosa era diferent. Sense anar més lluny, a gairebé tot el Principat la o de vot s’ha resistit a la norma durant anys i ens apareix clarament tancada.

En què se sostenia la norma per dir que “vot” havia de ser amb o oberta?

La gramàtica històrica és una disciplina que estudia la història interior de la llengua, és a dir, l’evolució i transformació que han sofert les paraules al llarg del temps.

En aquest cas, vot prové del llatí “vōtum”. Si ens hi fixem, la o de “vōtum” té un signe al damunt (ō), això vol dir que és una o tancada, on recau l’accent. Aquesta o tancada en llatí vulgar generalment va passar a ser o tancada en català, però hi va haver “mots dissidents” que van trencar la tendència. Gairebé en tots els dialectes hi va haver un grup de mots monosíl·labs, i també polisíl·labs amb aquesta o en síl·laba inicial, que van obrir aquesta vocal. És el cas, per exemple, de nom (nōmine), hora (hōra), sol (sōle), que pronunciem oberts.

Això feia esperable que la paraula vot també seguís aquesta tendència a obrir-se i és per això que els diccionaris la recullen amb o oberta. Però el vot, també aquest, és lliure.

La paraula “vot” no només té una pronúncia possible

Vot és rebel del tot perquè ha seguit diversos camins fonètics, sempre en mans dels parlants. És per això que té una pronúncia vacil·lant que finalment la normativa ha recollit.

Amb una petita prospecció fonètica, sense pretensions de ser exhaustiva, podem fer-nos una petita idea de la variació fonètica d’aquesta paraula:

  • Principat de Catalunya: sembla imposar-se clarament el tancament de la o de vot, però amb certes obertures intermèdies a Reus o Tarragona, no tenim més dades, però és probable que a Terres de l’Ebre es tendeixi a obrir.
  • Balears: a Eivissa es manté amb una lleugera obertura intermèdia; a Mallorca resta totalment oberta i a Menorca balla tancada i oberta entre Maó i Ciutadella.
  • País Valencià: Notem obertura a Vinaròs i València.

Amb tot, hi ha altres mots amb les característiques històriques de vot que també es mantenen caparruts i entestats a vacil·lar fonèticament entre els parlants, com mot, zona o corts.

Cal notar que, històricament, la o tancada [o] tònica s’ha convertit en oberta [ɔ] en diferents monosíl·labs o en mots en què aquesta vocal apareix en síl·laba inicial. A causa d’aquest canvi, en la major part dels parlars es pronuncien amb [ɔ] mots com ara crosta, flor, hora, olla, plor, plora, soca i sol, i presenten vacil·lació en la pronúncia uns quants mots amb diftong ou (jou, pou, tou) i diversos cultismes (corts, mot, vot, zona)”
‘Gramàtica essencial de la llengua catalana‘

Què vols saber de les eleccions municipals a Barcelona?