eleccions municipals 2019

La paraula “vot” i la seva acció, “votar”, seran a l’ordre del dia avui, diumenge, 10 de novembre, dia d’eleccions generals.

Aquesta paraula tan menuda és en realitat un mot tossudament rebel.Fins a l’edició de la nova gramàtica de l’IEC, la norma l’havia volgut encotillar dins dels diccionaris de pronúncia, ficant-la amb calçador com fos perquè seguís la llei, la regla lingüística que era esperable. I els lingüistes, sovint a contracor, ens hi havíem barallat infructuosament perdent absolutament totes les batalles.

Però ella va fer la seva i, finalment, tot i que els diccionaris indicaven clarament com s’havia de pronunciar, “vot” va continuar vacil·lant lliure, senyora d’ella mateixa. Fins que, finalment, s’ha respectat tal com és, fluctuant.

Per què diem que “vot” és un mot tossudament rebel?

Als diccionaris de pronúncia, com el ‘Diccionari ortogràfic i de pronúncia’ (1990), de l’Enciclopèdia, i també al ‘Diccionari català-valencià-balear’, l’Alcover-Moll, se’ns indica clarament que la pronúncia que li correspon a “vot” en tots els dialectes és amb la o oberta (o oberta intermèdia), és a dir, així: [bɔ́t (or., occ.); vɔ́t (Valls); bɔ̞́t (Val.); vɔ̞́t (bal.)]

No hi havia pràcticament distinció, doncs, entre dialectes. Absolutament a tots se’ns indicava que tocava obrir la vocal. Ara bé, la o de “vot” no hi va estar d’acord i, malgrat ser una paraula diminuta, s’hi ha estat resistint i, sense anar més lluny, se’ns apareix clarament tancada a gairebé tot el Principat.

En què se sostenia la norma per dir que “vot” havia de ser amb o oberta?

La gramàtica històrica és una disciplina fascinant que estudia la història interior de la llengua, és a dir, l’evolució i transformació que han sofert les paraules al llarg del temps. Sovint a ‘Mots endiumenjats’ parlem d’etimologia, l’origen de les paraules, d’on venen, aquí és on rau el rovell de l’ou.

En aquest cas, “vot” prové del llatí “vōtum”. Si ens hi fixem, la o de “vōtum” té un signe al damunt (ō), això vol dir que és una o tancada, on recau l’accent. Aquesta o tancada en llatí vulgar generalment va passar a ser o tancada en català, però hi va haver dissidents que van trencar la tendència. Gairebé en tots els dialectes hi va haver un grup de mots monosíl·labs, i també polisíl·labs amb aquesta o en síl·laba inicial, que van obrir aquesta vocal. És el cas, per exemple, de “nom” (nōmine),”hora”(hōra), “sol”(sōle), que pronunciem oberts.

És per aquest motiu que era esperable que la paraula “vot” s’hagués mantingut oberta, i per això els diccionaris la recullen amb o oberta.

La paraula “vot” no només té una pronúncia possible

“Vot” ha seguit diversos camins, sempre en mans dels parlants. És per això que té una pronúncia vacil·lant i que finalment la normativa ha recollit. Amb una petita prospecció fonètica sense pretensions de ser exhaustiva podem fer-nos-en una petita idea:

  • Principat de Catalunya: sembla imposar-se clarament el tancament de la o de “vot”, però amb certes obertures intermèdies a Reus o Tarragona, no tenim més dades, però és probable que a Terres de l’Ebre es tendeixi a obrir.
  • Balears: a Eivissa es manté amb una lleugera obertura intermèdia; a Mallorca resta totalment oberta i a Menorca, balla tancada i oberta entre Maó i Ciutadella.
  •  País Valencià: Notem obertura a Vinaròs i València.

Amb tot, hi ha altres mots amb les característiques històriques de “vot” que també es mantenen caparruts i entestats a vacil·lar fonèticament entre els parlants, com “mot”, “zona” o “corts”.

Per si no en teniu prou i voleu endinsar-vos-en més: ‘Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans’, de Joan Veny i Mar Massanell; ‘Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana’ (2019); ‘Gramàtica de la llengua catalana’ (2016), i la ‘Gramàtica històrica catalana’ de Francesc de B. Moll.

I si voleu sentir com sonen els quatre grans dialectes del català podeu escoltar diferents sons il·lustratius a les pàgines web sonores que complementen la ‘Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana’.

Si has arribat fins aquí, enhorabona, la llengua et fa xalar. Recupera, doncs, els nostres ‘Mots endiumenjats’ anteriors: “mercè i mercès”, “endometriosi”, “foodtruck”, “a cappella”, “tsunami”, “manifestació” i “castanya”.