El mot endiumenjat d’aquest cap de setmana se’ns ha presentat com el que és, una autèntica “cruïlla” d’orígens, significats i amb una gran família encreuada. Per ser completament sincers, ens hi hem perdut una mica i ens ha costat decidir per quin camí anar tirant, quin fil continuar tibant. Ben bé una bona cruïllada laberíntica.

L’excusa lèxica ens l’ha donada el Cruïlla de Tardor 2019, que hàbilment utilitza de manera metafòrica la paraula per exemplificar un encreuament musical de diferents propostes que conflueixen en un mateix festival i que conformen, vist en perspectiva, un ventall d’opcions variades. Talment com una cruïlla de camins.

De l’encreuament de camins medieval a la “cruïlla” actual

La primera forma en català propera a “cruïlla” va ser “cruylada”, tal com apareix als Exemplis e miracles, gestes e faules, recull de contes antics dels s.XV que Marià Aguiló va publicar per primera vegada en la seva tasca per recuperar escrits populars catalans durant la Renaixença.

E quant ell fon en una cruylada de camins, ell vee passar molts  cauallers e peons, homens e fembres; los uns anauen trists, los altres alegres; e vee entre tots ells passar una fembra vestida de vestedures de fembra de bordell, e aquelles vestedures eren ten primes que li parien les carns, e feya los gests e los continents desonests.”

La forma “cruïlla” no es va fer un forat en la llengua literària fins que va sortir al ‘Diccionari Ortogràfic’ de Pompeu Fabra del 1917. A partir d’aleshores, tal com indica Joan Coromines al ‘Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana‘, els escriptors van començar a fer-ne ús, com per exemple Pere Coromines el 1934 al seu ‘Prometeu’:

“[…] llurs ànimes s’acostaven de feina temps per camins que daven a la cruïlla d’aquell dolç despertar”

Joan Coromines determina que abans que els escriptors la fessin seva al s.XX, “cruïlla” era d’ús corrent en onomàstica, “com a nom de poblacions grans i llinatges ben coneguts […]. Com a nom de lloc se’n troben testimonis escrits ‘crucilias’ o ‘crudilias’ en documents del 891, 1057 i 1064”.

“Creu”, la mare dels ous

“Cruïlla” prové del diminutiu en llatí vulgar “CRUCĪCULA”, i totes dues comparteixen el mateix significat literal: creuera de camins. “CRUCĪCULA” deriva de “CRUX, CRUCIS”. Per això Coromines al seu diccionari etimològic inclou “cruïlla” en l’entrada de “creu”. De “creu” en van sorgir diversos derivats, dels quals destaquem “creuer”, que justament designa l’espai quadrat on s’encreuen la nau principal i el transsepte, la “cruïlla” d’una església, en definitiva.

 

Una gran família, malgrat estar tots ben creuats

La mare “creu” té una gran família que desistim d’aplegar sencera perquè Joan Coromines sí que els aplega en una feina ben acurada al seu gran diccionari etimològic: creuer, creuera (croera), croar (“marcar amb una creu”), croar-se (“senyar-se”), croada, croat, encreuar, creuar, encreuament, encreuellar, cruïlla, cruïllada, cruïller, cruitelles, creuada, creuament, creueria, creuet, creuetí, creueta, croeta, croador,  i fins i tot tenen parents cultes i tot (mots manllevats directament del llatí però tardanament), com “crucial”.

Si malgrat l’espessor d’aquest mot has pogut trobar el camí i arribar fins aquí, és senyal que poden agradar-te altres paraules que hem passat pel nostre sedàs lingüístic a ‘Mots endiumenjats’. Són aquestes: “mercè i mercès”, “endometriosi”, “foodtruck”, “a cappella”, “tsunami”, “manifestació”, “castanya” i “vot“.