Mot “papa”: del Vaticà a l’àmbit familiar, un nom amb transcendència i descendència

Ja sabem que de famílies n’hi ha de moltes menes, però en moltes hi ha un pare pel mig. Aquest càrrec familiar, que popularment rep el nom de papa o papà, segons el diccionari, pren una dimensió transcendental especial quan fa referència al cap de l’Església catòlica. Déu-n’hi-do, l’abast semàntic de papa.

De la terra cap al cel

És curiós que en una mateixa paraula hi convergeixin dos significats que designen, cadascun, un registre social tan diferent. Des del papa familiar que ho és perquè ha tingut descendència, fins al papa de Roma, líder espiritual dels catòlics, màxima autoritat en qüestions espirituals i eclesiàstiques i representant del Vaticà al món. De la terra cap al cel en un sol nom.

D’on ve papa, el de Roma i la majoria

El mot papa prové, com no podia ser d’una altra manera, de Roma, del mot llatí PAPAS, que alhora prové del grec i que era una fórmula de respecte per dirigir-se a la figura d’un bisbe o religiós, però també era el terme afectuós per designar el pare.

“Papà, tinc por”

La paraula papa, ja des dels grecs, és un mot de creació expressiva i afectuosa que denota vincle i proximitat. Fa anys, i encara a moltes famílies, per marcar cert distanciament respecte a la figura paterna s’utilitzava (i s’utilitza) en la seva versió més formal: pare.

Papa, doncs, era el mot preferit per la mainada i família per referir-se al pare, però cap al segle XIX es va introduir al català un gal·licisme que, segons el lingüista Joan Coromines, va anar guanyant terreny: papà. Coromines deia que era un terme no gaire acceptat i que era objecte de burla en segons quins ambients:

Mot humilment minúscul

El mot papa s’escriu en minúscula perquè s’entén com una paraula comuna i genèrica, com són tota la resta de càrrecs, ocupacions i professions: perruquer, jutgessa, taxista o galerista.