La 24a edició del MINIPUT —una mostra dels programes televisius més innovadors i de servei públic— ha tornat aquest dissabte al CCCB, que s’ha convertit un espai de debat i trobada per als professionals que busquen una televisió de qualitat, arriscada, innovadora i de servei públic. Durant tota la jornada de dissabte s’hi ha pogut veure un tast del que es va seleccionar per a l’última edició de l’Input (International Public Television Screening Conference), que aquest any es va celebrar a Nova York, i a la qual MINIPUT afegeix alguns dels projectes audiovisuals locals més destacats.

És en aquest últim apartat en què s’han inclòs programes com ‘Oh my goig’, un espai educatiu de betevé destinat als joves, que planteja un format transmèdia per parlar de sexualitat i que es difon tant per la televisió tradicional com per internet. El director de betevé, Sergi Vicente, ha participat en el debat sobre l’audiència dels més joves a partir d’aquest programa.

La directora de MINIPUT, Ingrid Guardiola, afirma que “cada vegada és més difícil trobar productes de qualitat a la televisió pública i per aquest motiu cada vegada és més necessari un espai com l’Input i el MINIPUT”. Això no obstant, la major part dels programes innovadors i èticament compromesos parteixen de televisions públiques, com és el cas del documental ‘Jo també vull sexe’ del programa ‘Sense ficció’ de TV3, que aquest any va estar seleccionat a l’Input i ha estat destacat en aquest MINIPUT.

‘Give us a break’, una sorprenent proposta japonesa

La directora de ‘Sense ficció’, Montse Armengou, ha estat l’encarregada de presentar al CCCB una de les propostes més sorprenents de la present edició: ‘Give us a break‘. En aquest programa de la televisió japonesa cent persones amb diferents discapacitats conversen de tot una mica amb diversos personatges famosos i acaben votant la “celebrity” amb menys coneixements sobre la discapacitat, que guanya un curs per poder millorar.

Al MINIPUT d’enguany també s’hi han pogut veure dues maneres radicalment diferents d’acostar-se al problema dels refugiats: d’una banda, a través de l’humor i el musical, amb ‘Grotesc‘, i de l’altra, des de dins de les bandes de tràfic de persones que les treuen dels seus països d’origen, amb ‘Human Smugglers‘. També s’hi han pogut trobar formats amb clara funció social, com ara ‘Old people’s home for 4 years old‘, sobre l’efecte de les visites de nens petits als geriàtrics, o un “reality show” en què les mares abandonen el seu paper familiar mentre la seva família s’espavila sense elles, com també documentals de qualitat de format clàssic.