Mayte Gómez Molina és investigadora, documentalista, professora, artista digital i poetessa. Ara també és novel·lista. Amb La boca llena de trigo, el seu primer llibre, fa un pas més en una trajectòria creativa diversa. “Fer és una manera d’entendre el món”, afirma a La brama.
Potser aquesta necessitat de crear neix, en part, d’una etapa difícil de la seva vida. Durant anys va conviure amb l’anorèxia. “Llavors no era lliure. Em va treure la llibertat durant un temps”, recorda.
La història de la novel·la arrenca quan l’Anna, una artista plàstica, rep una oportunitat inesperada: li truca Maria Manzoni, una de les galeristes i col·leccionistes més reconegudes, per proposar-li una exposició. Però el que sembla un cop de sort es transforma en un bloqueig inesperat.
“No llegeix bé la lletra petita i, de sobte, no és capaç de seguir pintant”, explica Mayte Gómez Molina. L’èxit posa l’Anna davant la possibilitat del fracàs imminent. Paradoxalment, allò que sap fer millor és precisament el que ja no pot fer.
“Pots estar recollint premis i, en realitat, pensar: “Segur que estan pensant que estic grassa””
La protagonista queda atrapada en una paràlisi creativa alimentada per la síndrome de la impostora. L’entrada sobtada en el circuit professional del món de l’art fa trontollar la relació amb la seva obra. “No és capaç de conciliar aquests dos mons, i allò que més estima es converteix de cop en una obligació”, explica Gómez Molina.
Mayte Gómez Molina reconeix que també ha patit la síndrome de la impostora. Cita, en aquest sentit, el llibre Nadie me esperaba aquí, de Noelia Ramírez. “A mi m’ha passat una mica com a la protagonista: pots estar recollint premis i, en realitat, pensar: ‘Segur que estan pensant que estic grassa’. Et roba la possibilitat de gaudir d’un èxit que t’ha costat molt”.
“El cànon de bellesa és un cànon econòmic”
Un altre dels grans temes que travessen la novel·la és la relació amb el cos. La protagonista se sent incòmoda amb el cos que habita perquè no s’ajusta als cànons establerts. “El cànon de bellesa és un cànon econòmic”, reflexiona l’autora. “Es basa a fer que la gent sigui infeliç perquè hagi de gastar diners per arribar a uns estàndards”.
Per explicar-ho, recorda una idea del filòsof Gilles Lipovetsky: “La bellesa és la policia de les dones”. Gómez Molina admet que ella mateixa ho va viure en primera persona. “Sentia que havia d’estar molt prima. La que és alta vol ser baixeta, la que és baixa vol ser alta… És molt complex”, diu.
L’autora alerta que aquesta pressió s’ha intensificat amb les xarxes socials. “Cada vegada veiem nens més joves preocupats per la seva imatge: criatures de cinc o sis anys fent dieta o utilitzant cremes”, lamenta. “És un sistema que et fa sentir malament perquè gastis diners”.
