Afegeix betevé com a font preferidaMaria Rovira passa pel ‘Mirador Barcelona’, del bàsics, una talaia des de la qual mirar amb perspectiva la ciutat. L’humorista, comunicadora i escriptora coneguda amb el nom artístic d’Oye Sherman, ha construït la seva trajectòria entre l’escenari i els micròfons, convertint l’humor en la seva principal eina d’expressió. Rovira s’ha format en el món de la comunicació i la cultura audiovisual, i ha desenvolupat la seva carrera de manera progressiva dins l’àmbit de la comèdia, el monòleg còmic i la ràdio, amb un estil propi marcat per la ironia i la mirada crítica sobre la vida quotidiana.
Ha participat en diversos projectes radiofònics i televisius, i el seu nom és habitual en espais de Catalunya Ràdio i en aparicions a TV3, així com en circuits de comèdia i pòdcasts, on s’ha consolidat com una de les veus més reconeixibles de l’humor contemporani català. Recentment ha tret el seu primer llibre: Garlanda (Blackie Books).
Horta, el model de barri que reivindica
Nascuda i criada a Horta, Rovira considera que el barri conserva una identitat especial. “Ja sé que tothom ho diu, que els barris són com un poble, però crec que a Horta, realment, sí”.
Per a l’humorista, el seu principal valor és el teixit associatiu: “La gent realment es relaciona entre ella intergeneracionalment d’una manera molt bonica”. De fet, defensa que aquest hauria de ser el model de ciutat: “Crec que el model al qual hauria d’aspirar Barcelona és precisament aquest”.
Alhora, alerta del risc de perdre aquesta identitat. “Sembla que en la deriva gentrificadora capitalista anem cap a ser com un gran centre comercial, com una mena de mini Nova York“. Per això, considera que “el que ens pot salvar és precisament això, la vida als barris”.
“Viure al Born va ser una etapa traumàtica”
Rovira també ha recordat els set anys que va viure al Born, una etapa que defineix com “traumàtica” per la transformació del barri. Ha explicat com els comerços tradicionals van anar desapareixent: “Van tancar el bar de tota la vida, la ferreteria, la fleca… i tot es va anar convertint en una botiga de smoothies, una botiga de souvenirs o una franquícia”.
Segons ella, el problema és que els barris deixen de pensar en els veïns. “Cada vegada havia d’anar més lluny per trobar les coses que necessitava, s’estava convertint en un lloc per a la gent que hi està de pas”.
Ha criticat els efectes dels pisos turístics: “La gent que està de vacances no sap com es recicla”. També considera una bona notícia que es tanquin en un futur: “Això entenc que donarà més oferta i més aire”.
Barcelona, una ciutat per viure
En resposta a la pregunta del que més valora de la capital catalana, Rovira ho ha resumit en una frase contundent: “El que més m’agrada de Barcelona és que és una ciutat i no un centre comercial“.
Tot i haver-se plantejat viure fora, assegura que hi acabaria tornant. “Crec que és una ciutat molt viva on s’hi poden fer moltes coses”.
També ha recordat la Barcelona del confinament, quan alguns espais habitualment saturats es van buidar. Un dels moments que més la va impactar va ser passejar per la Rambla en els dies postpandèmia: “Semblava una catedral verda, sentia els ocells i hi havia una mena de silenci”. Una imatge que encara recorda amb nostàlgia: “Quina pena que torni tot després a la normalitat. Va ser una mena de miratge”.
Una Barcelona amb textura pròpia
L’autora també ha compartit una de les seves peculiaritats: la sinestèsia, que fa que associï les paraules a textures o objectes. En el cas de Barcelona, la imatge és ben concreta: “A mi se m’apareix un tovalló de l’escola, quan et queia iogurt i el netejaves, que quedava net, però no“.
Una metàfora molt particular per descriure una ciutat que, segons Oye Sherman, encara conserva allò que la fa única: els barris, els veïns i la vida compartida.
