Formen part, per un cap de setmana, del mobiliari urbà del passeig, són d'ús lliure i canvien completament la sonoritat d'una de les vies més cèntriques de la ciutat. Avui s'hi pot sentir des de música clàssica o de jazz fins a peces més personals. MERCÈ SEGURA "Tinc 13 anys, vinc d'un poble de Lleida i fa quatre anys, des dels nou anys." Per pianistes com la Mercè, és una cita anual obligada, una manera diferent de gaudir de la música. PERE MORERA "Estem fent ruta pel passeig de Gràcia, tirant tot cap amunt trobant pianos." JAUME SINGLA "Sempre ho intento. De fet, l'any passat me'n vaig fer un fart al piano de la Diagonal." VICTÒRIA DE BRU DE SALA "Poder tocar al mig del carrer, amb La Pedrera al costat i a l'aire lliure és una cosa única." Per l'organització, és una manera de posar la música clàssica a l'abast de tothom. JORDI VIVANCOS, gerent del Concurs Maria Canals "Tradicionalment s'ha considerat una música inaccessible a uns pocs, privilegiats, que tenien formació, que tenien un cert nivell cultural... i de tota aquesta tradició, el piano potser és el màxim exponent. En posar-los al carrer, el que estem fent és dir: 'no n'hi ha per tant!'. Que per un dia, aquestes persones també puguin tenir aquest contacte directe amb l'instrument." Aquest és el vessant ciutadà d'un concurs internacional de música amb més de 60 anys d'història en què participen 81 joves pianistes de 30 països diferents. Els instruments seran al carrer fins a les vuit del vespre.
Els 10 instruments han estat a la via pública durant tot el dia, des de les 10 fins a les 20 h, moment en què un concert de la pinanista japonesa Yoko Suzuki ha posat punt final a la jornada als Jardinets de Gràcia.
Els pianos al carrer ja van començar a fer-se veure ahir, amb iniciatives com la marató d’estudiants de música que es va fer a la plaça Reial o la instal·lació d’un d’aquests instruments al metro, a l’intercanviador de Diagonal. Per l’organització, és una manera de posar la música clàssica, i especialment el piano, a l’abast de tothom. Jordi Vivancos, gerent del Concurs Maria Canals, remarca que es tracta d’un gènere que “tradicionalment s’ha considerat una música accessible a uns pocs, privilegiats, que tenien formació, que tenien un cert nivell cultural…”. El piano, diu, n’és el millor exemple perquè es tracta d’un instrument car i de grans dimensions. Posar-los a la via pública, diuen, és una manera que tothom pugui tenir-hi contacte.
Entre els qui aquest matí s’hi han acostat, hi havia molts incondicionals de la iniciativa, pianistes que, any rere any, acudeixen al passeig per tocar els diferents pianos que hi ha instal·lats. Alguns, fins i tot expliquen que fan ruta amb l’objectiu de poder-los tocar tots, des dels que tenen unes dimensions més habituals fins als dos pianos de gran cua que s’hi poden trobar.
