Cineasta de filmografia poètica i intimista, Marc Recha està immers en la presentació del seu desè llargmetratge, Centaures de la nit, que el 16 de maig va arribar a les sales de cinema. El film es va presentar per primer cop en el darrer Festival de Sitges, on va obtenir una acollida excel·lent per part de públic i crítica.
Està protagonitzada per Lluís Soler, però és l’únic home no invident que intervé en la cinta. Tenen també paper Montse Germán, Muntsa Alcañiz, Eulàlia Ramon i Raquel Ferri. “Una pedra angular del meu cinema és rodar amb actors professionals amb moltes hores de vol al costat de persones que no han estat mai davant d’una càmera. S’estableix un joc de miralls i d’aprenentatge mutu”, confessa Recha.
La creativitat de les persones invidents
Un grup de cecs d’excursió cultural arriba a un misteriós monestir. Hi ha també un fotògraf invident que capta l’ànima de les persones i els objectes. Tot i que està rodada al Monestir de Poblet, l’acció transcorre en un lloc indeterminat als anys 50. “La pel·lícula té moltes capes, una de poètica, una de manicomial, una de màgica… Però sobretot hi ha la història de com els invidents, des de la creativitat, imaginen el món. Des de la imaginació, els cecs estableixen lligams amb tot i amb tothom. Les persones tenen en comú el coneixement i la imaginació. No hi ha barreres”, afirma el cineasta.
El rodatge es va desenvolupar íntegrament a Poblet, amb l’equip format per unes 60 persones, pernoctant a l’hostatgeria del monestir. “Sense la generositat dels monjos la pel·lícula no hauria estat possible. Però van posar una condició: no ens podíem veure”, explica el director. “Jo sempre rodo en un sol lloc, sense moure’m. Obrir la finestra al matí i tenir el plató a tocar et dona temps per pensar i fer un millor treball d’observació.
Centaures de la nit està rodada en blanc i negre, amb Peter Zeitlinger que ha treballat amb Werner Herzog i Abel Ferrara, de director. Com que hi ha moltes escenes interiors, es va haver d’il·luminar amb focus i miralls reflectants de grans dimensions. “La càmera l’opero sempre jo. Aquest cop fent els contrapicats que mostren la verticalitat de l’arquitectura del monestir”. Una altra premissa del director era aquesta, motiu pel qual s’ha optat per un format d’imatge quadrat, com dels anys 50.
