Que difícil que és, de vegades, deixar tothom content amb la planificació de les vacances d’estiu. Fins i tot, de vegades en viatges solitaris hi ha indecisió quan es tracta de triar entre “mar” o “muntanya”. Vegem què ens ofereixen aquests dos mots per si l’etimologia ens dona una empenta en la nostra decisió.
Els avantatges de mar
Mar és una paraula curta, d’etimologia senzilla en què impera la lògica. Prové del mot llatí MARE, hi pot haver paraula més transparent i cristal·lina? Però, alerta… pot haver-hi mar de fons. El mar pot tenir diferents estats, pot haver-hi maregassa, mar arrissada, mar brava, mar desfeta, etc. No tot és aigua clara, doncs.
Mar de dubtes; la mar o el mar?
De vegades el mar també passa per estats emocionals de certa maror interior. Fet un mar de dubtes pel que fa al seu gènere, de vegades no acaba de trobar-se. Com n’hem de dir, el mar o la mar? Quan busquem aquest mot al diccionari trobem que té tots dos gèneres i que la paraula navega pel femení i pel masculí fluctuant entre onades. Com és que, de manera natural, diem mar brava (i no mar brau) però alhora també diem mar egeu i mar bàltic?
Sort que el Diccionari essencial de la llengua catalana, el DEIEC ens ho explica. Si s’observa el mapa de tot el domini lingüístic, aquest diccionari conclou que el femení s’usa sobretot en zones de costa i que a la resta del territori es fa servir el masculí, mentre que el femení queda més emmarcat en el llenguatge literari. És a dir, hi ha formes que són dins del camp semàntic marítim i que, alhora, s’ha prefixat literàriament i per això les concebem com a femenines de manera natural, casos com mar arrissada, mar desfeta, mar plana, etc.
“El femení és usat sobretot en zones costaneres; a la resta del domini lingüístic, s’usa el masculí i el femení correspon al llenguatge literari.”
Muntanya, empinadeta
La paraula muntanya se’ns presenta una mica més costeruda, amb algun desnivell, com és evident. És de la família de munt, que alhora prové del llatí MONS, MONTIS, que vol dir també “muntanya”. Munt (o mont) era el cap de la família però amb el temps les coses van anar canviant. La relació de munt amb muntanya va anar divergint i ja no freqüentaven els mateixos ambients. Muntanya es va anar fent més popular i ha quedat com a mot preeminent de la família, mentre que munt ha quedat relegat a un ús literari o orogràfic. Tot i que són parents, avui dia no es fan gaire, coincideixen poc.
Una muntanya també és una cosa difícil que hem d’afrontar, en correspondència amb l’esforç que suposa pujar-ne una.
Tot plegat se’ns fa una muntanya
Totes les muntanyes fossin decidir unes vacances, però, vaja. A veure si les frases fetes d’un i altre mot ens fan decantar la balança:
- Tirar muntanyes amunt: aspirar, tirant els mocs amunt, evitant mocar-se.
- Fer una muntanya d’un gra de sorra: exagerar, una cosa de no dir.
- Fer-se-li una muntanya: semblar una cosa molt difícil per a algú.
- Prendre la mar: tocar el dos.
- Caure la mar: quan una cosa minva, disminueix.
- No saber per quin mar navega: anar molt desorientat.
- No estar ni en mar ni en terra: estar ben confós i indecís.
- No ser bo ni per mar ni per terra: ser un inepte.
- Tirar aigua (o pedres) al mar: fer feina en va.
Esperem haver-nos ajudat i no haver-vos deixat fets un “mar de dubtes” ni amb una “muntanya de dubtes”!
