És un bon maldecap topar amb un dubte lingüístic a l’hora d’escriure, et pot fer perdre temps o fer-lo perdre al corrector de català que vingui darrere teu (és broma…).
Hi posem remei en un tres i no res.
El mal com a origen
Totes dues formes, maldecap i mal de cap, en realitat són una sola forma que al llarg del temps s’ha diferenciat perquè representa coses diferents.
El diccionari etimològic ens remunta fins a l’origen del mal, una paraula completíssima perquè pot ser substantiu, adverbi i adjectiu tota en una i que ja podem intuir que prové del llatí, de MALUM (substantiu), MALE (adverbi) i MALUS, -A, -UM (adjectiu).
Quan mal de cap va decidir fer-se metàfora
Amb l’ús de la llengua (i l’augment de les preocupacions) al llarg dels segles, van començar a distingir-se dos sentits. Un era el mal de cap de quan físicament sentim dolor i, l’altre, maldecap, recollint el sentit metafòric i més extens, quan tenim un problema, una preocupació.
Fins aquí tot bé, però calia distingir-los perquè quan se’n feia el plural funcionaven diferent. És a dir, quan una persona tenia moltes cefalees es deia que tenia molts mals de cap; però quan tenia moltes preocupacions es distingia dient que tenia molts maldecaps. Com podem veure, la morfologia (l’estructura dels mots) del plural és diferent.
Això ens ho explica el lingüista Joan Coromines al seu diccionari etimològic en línia i, alhora, ens diu que Pompeu Fabra ja veia necessària aquesta coexistència:
“[…] Fabra féu notar, en una ‘Conversa filològica’ dels anys vint, que era preferible aprofitar semànticament les dues grafies, escrivint ‘mal de cap’ per al dolor cefàlic, i maldecap en l’accepció metafòrica.”
El truc de memòria per no confondre’ls mai més
A banda del plural, hi ha un truc mnemotècnic (dedicarem un article a aquesta paraula algun dia) que és d’estar per casa però que funciona. Es tracta d’anar sumant mals. Oi que no diríem pas tinc maldecoll? Doncs ja tenim la resposta. Quan ens fa mal el cap hem d’escriure mal de cap.
