Magda Piñeyro: “Quan ets grassa sempre esperes tenir el cos ideal per començar a viure”

Magda Piñeyro és l’autora dels llibres ‘Stop gordofobia‘ (2016) i ‘10 gritos contra la gordofobia‘ (2019). Dues obres reivindicatives que combaten la discriminació contra les persones grasses. Totes dues volen ser un crit contra la cultura de l’estètica, que penalitza les persones amb un físic allunyat dels cànons de bellesa.

Piñeyro no ha aturat la seva lluita només en la literatura, també és cofundadora del moviment Stop Gordofobia, que va néixer com a comunitat a Facebook però que ja és un dels pals de paller d’aquesta reivindicació.

El primer llibre va tenir molt bona acollida i tres anys després en presentes un altre. Suposo que seguia sent necessari.

És un llibre, d’alguna manera, similar al primer, però també molt diferent en altres sentits. ‘Stop Gordofobia’ era fruit d’una investigació a la Universitat, molt més teòric, que contextualitzava l’opressió. En canvi, el segon és menys argumental i amb més ràbia. Per això, al títol faig referència als crits. És més passional, més espontani i té més carn i experiència.

És més potent la passió que un bon argument?

En aquests tres anys he tingut la sensació que fa massa temps que argumentem i em pregunto per què és necessari argumentar que les persones grasses no mereixem ser discriminades. Per això espero que aquest llibre tingui tan bona acollida com el primer. Encara més en aquesta època de l’any en què ensenyem les cames, el cos i, sovint, ens costa. És un crit de llibertat.

Creus que després de llegir el llibre hi haurà més persones que decideixin anar a la platja o a la piscina a capbussar-se més segures d’elles mateixes?

Jo espero que sí perquè a mi és el que em va passar. Quan vaig trobar altres persones grasses que reivindicaven els seus cossos, el dret de ser felices i existir en els seus cossos, em van contagiar aquesta lluita. I crec que cada cop som més les persones que ens donem suport per tenir una vida digna i lluitar contra la pressió. Espero que hi hagi gent que llegeixi el meu llibre i s’animi a contactar amb d’altres grasses, llegir llibres d’altres grasses i, a poc a poc, teixir dins seu la força col·lectiva que a mi ara em permet anar a la platja i despullar-me quan vulgui.

Al llibre dius “vaig estar quasi 30 anys callada, habitant el meu cos, plena de dolor”. En quin moment fas el canvi de xip?

En el fons, abans de conèixer l’activisme gras, nosaltres tenim la sensació que és culpa nostra. En el moment en què contactes amb d’altres persones grasses i te n’adones que el que hi ha és un sistema d’opressió que rebutja el teu cos veus que el problema no ets tu sinó els altres.

La responsabilitat no és teva sinó d’una societat que fomenta i manté viu un sistema que discrimina les persones grasses. Situar l’enemic fora i no dins teu és el que t’ajuda a fer el clic. És molt important deixar de ser enemigues nostres. I això, per cert, s’aconsegueix col·lectivament.

I per què hi ha fòbia a la gent grassa?

Hi ha molts camins que duen a aquest sistema d’opressió. El llibre ‘La metamorfosi del greix’ investiga el naixement de la discriminació als grassos i ho associa al naixement de la medicina, que pot considerar el que està bé i està malament. També hi ha tot un interès econòmic al darrere perquè els complexos donen diners. Tant la indústria de la dieta, com els centres d’estètica, i les operacions quirúrgiques es lucren i s’aprofiten del complex i la discriminació de les persones grasses. Això, i també que et cobrin més per un seient o per una talla de roba.

Com és sentir la pressió al culte del cos?

Jo mai seré prima. Sóc grassa, alta, grossa. No compleixo, en absolut, el que s’espera del meu cos. I això és el que genera dolor, perquè viure sota un estigma causa patiment i afecta la nostra salut mental. És molt dur perquè tu saps que ets l’exemple del que la gent no vol ser. Les dones grasses vivim sabent que som el que cap dona vol veure al seu mirall. Ser el que tothom tem és complicat i dolorós. Per això és important parlar de la grassofòbia.

Sempre dius que aquesta fòbia neix del patriarcat. Ho passa pitjor una dona grassa que un home gras?

No sé si pitjor, perquè un home gras i una dona grassa pateixen discriminació tots dos. Només el fet de patir-la ja és dolorós. Però crec que el patriarcat fomenta que hi hagi més dones que pateixen aquesta fòbia. El patriarcat ens exigeix que siguem petitones i fràgils mentre que als homes se’ls permet ser grans i forts. Les dones que se surten del 90-60-90 ja poden començar a tenir problemes d’autoestima, mentre que als homes se’ls considera grassos una mica més tard. Ara bé, un cop els homes passen la frontera en què se’ls comença a considerar grassos, pateixen igual.

En quin moment comença aquest rebuig?

Jo no recordo quan vaig començar a estar grassa. No n’ets conscient fins que la societat comença a assenyalar-te, i és llavors quan te n’adones que no tens un cos normal i que ets grassa. Quan ets petit no ho saps, igual que si no et diuen si ets noi o noia, potser tampoc no n’ets conscient.

I qui t’assenyala primer? L’escola o la família?

El rebuig es conjuga, en part, per la família i per l’escola. Almenys és quan va començar en el meu cas. I l’assetjament escolar és molt greu. Hi ha nenes de sis anys que no volen menjar perquè els han dit grasses a l’escola. Si ens hi fixem, de fet, l’anorèxia i la bulímia comencen cada cop abans.

Creus que potser hi ha famílies que pressionen massa els infants grassos?

Hi ha molta pressió en les famílies, però ni les responsabilitzo ni les culpo. De fet, la meva família em va pressionar perquè m’aprimés en alguna ocasió i creien que ho feien pel meu bé, quan realment no era així. Però també crec que les famílies es deixen endur molt pel que els diuen els metges i que els manen posar-nos a dieta. Però això són dictamens que no ajuden ni són els correctes. És tan complex que no ho pots resoldre tot posant una persona a dieta. I, a més, les dietes generen més dolor, patiment i ansietat que el fet d’estar gras en si mateix.

Tot aquest dolor i patiment afecta tots els àmbits de la vida…

Quan diem que som en un sistema d’opressió vol dir que és estructural. 24 hores en tots els espais de la vida. Hi ha llocs en què en patim més que en d’altres. Per exemple, jo mai m’hi he trobat a la feina però hi ha molta gent que sí. Hi ha qui l’ha patit al carrer i qui potser no tant. Però la realitat és que la grassofòbia s’expandeix per tot arreu, també als mitjans de comunicació. Jo no deixo mai d’estar grassa.

I què hem de fer els mitjans per deixar de discriminar?

No m’agrada com els mitjans tracten el fet d’estar gras. Obesitat, en diuen, però aquest terme a mi no m’agrada perquè és “patologitzant”. Una de les coses que més em crida l’atenció és com tracten la nostra imatge. Ens trossegen! Ensenyen només una panxa, un braç, la cama, però no es veu el cap. I això ens deshumanitza. És molt humiliant i objectivant.

Després, quan el titular és “Posar fi a l’obesitat”, no se n’adonen que parlen de nosaltres. I el titular, el que vol dir, és que s’ha d’acabar amb nosaltres. Al final, els mitjans tenen un gran poder i haurien de contribuir a crear una realitat que parlés de l’existència de corporalitats i identitats diverses. Seria fantàstic.

En el moment en què reacciones i acceptes el teu cos, comences a ser més feliç?

Hi ha un canvi impressionant. Crec que l’acceptació del propi cos és un procediment llarg perquè és difícil estimar-se en una societat que t’odia. Però jo estic ja molt reconciliada amb el meu cos. Faig esport perquè m’agrada i el gaudeixo. No m’aprimo però sóc feliç, em poso la roba que em ve de gust, no em costa treure’m la roba a la platja, he fet teatre i m’he quedat mig despullada a l’escenari. A mi ja m’és igual tot!

Has recuperat plaers que abans et perdies?

Em vaig rapar el cap, que era un somni que tenia. És que una de les coses que genera la fòbia als grassos és posposar. Et trobes en una situació en què el teu cos t’impossibilita i sempre esperes tenir el cos ideal per fer la teva vida. Un cop l’acceptes, comences a actuar i a viure. Ser en aquesta lluita em fa feliç, sobretot perquè tinc clar que la culpa és de la gent que em discrimina i no meva.

I per on ha de caminar, a partir d’ara i després del segon llibre, aquesta reivindicació?

Espero que comencin a escriure altres persones i que comencin a explicar les seves històries. Que siguem cada cop més les que prenguem la veu o el crit. Per ara, amb això n’hi hauria prou.

Pel que dius, suposo que és important posar nom i cara a les històries.

Quan parlem de xifres o estadístiques oblidem la part humana i posar el cos, la carn i  l’experiència fa que la cosa canviï. Som més que un número a la balança o una talla de roba. Jo tinc l’esperança que quan vegin l’experiència del cos que discriminen, deixin de fer-ho.