Per a molts M-Clan és sinònim de rock amb majúscules, un dels grups seriosos del panorama espanyol. Anit sobtava la suma de generacions entre el públic. "A ma mare li agradava. M'el va ensenyar i m'agrada des de petita." "Tendría que tener mucho más aprecio y predicamiento del que tiene." Com l'anterior 'Memorias de un espantapájaros', el recent 'Para no ver el final' ha estat molt ben rebut. Hi ha qui creu que és ara quan M-Clan mostra realment les seves credencials amb un so energètic que beu sense embuts del rock sureny americà o el soul. El tema que dóna títol al disc n'és un exemple. "El nou àlbum està molt bé, ens ha agradat molt a casa. Jo és el regal que he fet a casa. Venir al concert." "Al principio eataban más comercializados, comparados con los grupos americanos.Y ahora hacen más lo que quieren realmente". Però evidentment M-Clan té una història, potser més propera a la radiofòrmula comercial, que no pot bandejar del directe. Ben aviat va sonar 'Llamando a la tierra', el senzill que els va popularitzar. Com en recents concerts de la gira, el cantant Carlos Tarque, únic membre original juntament amb el guitarrista Ricardo Ruipérez, va dedicar una cançó a l'antic teclista, Pascual Sauras, traspassat el 10 de desembre, pocs mesos després d'acomiadar-se de la banda.
