compartir
Qui no ha sentit a parlar o no ha vist mai alguna versió de Donetes? La història de quatre germanes que cusen, s’enamoren i somien què seran de grans forma part de l’imaginari col·lectiu. Ara, la directora Lucia del Greco en proposa una lectura radicalment diferent al Teatre Lliure. En aquesta nova versió, les donetes no broden ni escriuen: estan tancades en cabines de peep-show, observades constantment per la societat.
Les Little women del Lliure volen ser la millor versió d’elles mateixes. “M’estic esforçant per corregir els meus defectes”, afirma la Jo interpretada per Elisabet Casanovas. “El meu nas fastigós està enganxat a la meva cara i segueix sagnant”, repeteix sense descans l’Amy de Paula Jornet. Totes elles hi apareixen com a àngels caiguts, marcades per problemes de salut mental, inseguretats i fragilitats diverses.
L’obra treu a la llum els traumes que la novel·la original sovint endolceix: les angoixes reals de l’adolescència, les preocupacions pel cos canviant, l’anorèxia i, també, la mort. “Sempre he pensat que la vida és un lloc massa confús i la mort és un lloc meravellós”, confessa la Beth, interpretada per Blanca Valletbó.
Del Greco resumeix així l’eix de la seva proposta: “Per mi, els temes principals tenen a veure amb el sacrifici, amb la idea de transformar-se en la millor versió d’un mateix i de renunciar a les necessitats individuals per un bé superior. I aquest bé superior, la majoria de vegades, és l’home o la família”.
Les donetes no es volien casar
En realitat, la Meg, la Jo, la Beth i l’Amy de Louisa May Alcott amaguen una altra història: la de quatre dones que no volen casar-se ni convertir-se en bones esposes. Però els editors de l’època van obligar l’autora a domesticar-les perquè acabessin passant per l’altar.
Lucia del Greco recorda la seva primera trobada amb Donetes: “La primera vegada que vaig veure la pel·lícula jo era petita i la mirava amb els meus pares. Era la versió del 1994 i la meva sensació va ser: ‘Ai, que bé! Jo també em vull casar, vull tenir fills i em vull vestir de rosa’”.
La directora destaca també que la pressió estètica no és cap invent modern: “Durant la segona meitat del 1800 ja era molt present. És l’època en què van començar les fasting girls, les noies que deixaven de menjar perquè allò generava un atractiu afegit de cara als homes”.
Aquesta nova Little women segresta el mite i el converteix en una reflexió incòmoda però necessària sobre el cos, la mirada aliena i la violència silenciosa que encara avui travessa les expectatives sobre la feminitat.
