compartir
Amb el títol “Sostenir la línia amb els meus dits”, la Galeria Prats Nogueras Blanchard presenta una exposició que revisa el treball d’Helena Almeida (Lisboa, 1934 – Sintra, 2018). L’artista és una de les grans renovadores de l’art portuguès des dels anys 70. Almeida explora l’autorepresentació des d’una mirada conceptual que abasta una diversitat de disciplines. La mostra es podrà veure fins al 29 de gener del 2026 i és la primera individual de l’artista que presenta la galeria.
Posar-hi el cos
Tot i que es va iniciar en l’escultura i la pintura, de seguida va mostra interès en la fotografia i la performance, tot explorant els límits entre disciplines. Però si alguna cosa defineix la seva aportació central en l’àmbit artístic és que el cos té un paper central en el seu treball. Proposa coreografies per abordar composicions complexes i accions poètiques des d’una projecció universal del cos. De fet, com explica Marta de Muga, Almeida porta al límit els materials amb què treballa “entre ells el seu cos”, que per a ella és una extensió més de la pintura. “Arriba a un punt que vol ser pintura“, afirma la galerista.
El cos es desplega en l’espai alhora que es manté com a forma en interacció amb multitud d’altres elements i situacions, al punt de desdibuixar la frontera entre cos i obra, com ella mateixa havia escrit: “La meva pintura és el meu cos, la meva obra és el meu cos”.
Diferents moments creatius
A finals dels 60 del segle XX, Helena Almeida transgredeix els suports de la pintura i s’endinsa en les possibilitats del mitjà material, fent dibuixos amb fil de crinera sobre paper. A la mostra s’hi poden veure tres peces d’aquest moment: “Aquí la línia no és un traç que descriu, sinó una acció que defineix un lloc“, explica Marta de Muga. Per tant, el cos és en aquest cas el que configura i defineix l’espai, i el dibuix i l’acció es troben en un mateix gest. És del que Almeida en deia “activar l’espai“.
Precisament en les sèries com Desenho habitado (1975), l’artista troba la necessitat de posar el cos en joc per poder “sostenir la línia amb els meus dits”, com diu el títol de l’exposició.
La producció de seqüències
La seva pràctica fa que l’estudi de l’artista tingui un paper rellevant, com un espai d’exploració, amb la complicitat del seu marit, Artur Rosa, que capta les imatges. En aquestes imatges la interacció cos/espai és una constant d’aparicions, desaparicions, i temptatives d’entrar i sortir de l’enquadrament. Aquests moviments produeixen seqüències, i aquestes seqüències proposen una manera de mirar que és gairebé cinematogràfica. Això és el que succeeix en sèries com la de dibuixos Rodapé (1999), que també es poden veure a la mostra.
