Gairebé esgotades les entrades per les 12 funcions de La traviata, de Giuseppe Verdi, dirigida per David McVicar, que recala per tercera vegada al Liceu. Aquest cop amb els noms de Nadine Sierra, Javier Camarena i Artur Ruciński com a màxim reclam. El fet que al 2020, com a conseqüència de les restriccions per fer front a la covid, s’anul·lessin algunes funcions d’aquesta mateixa producció (amb intèrprets diferents) té força a veure amb l’èxit actual a taquilla.
Però no es pot menystenir la vigència d’una òpera amb un personatge icònic del segle XIX, la Violeta inspirada en la protagonista de la novel·la La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas. De fet, aquesta versió de l’escocès McVicar ambientada en els baixos fons de París incorpora algunes pinzellades de la novel·la que no figuren en l’òpera de Verdi. A més, l’acció es trasllada als anys 80 del segle XIX (40 anys després) per lluir un vestuari més sensual, però no es traeix l’esperit de l’original.
L’esgarriada
Amb La traviata, Verdi va tancar la seva trilogia popular (amb les anteriors Rigoletto i Il trovatore) i va entregar uns personatges retratats amb una profunditat inèdita fins aquell moment en l’òpera. Destaca en aquest sentit el personatge de la Violeta, a qui es nega el dret d’estimar l’Alfredo per la seva condició de cortesana (traviata en català vol dir l’esgarriada). Un paper que assumeix en el repartiment principal Nadine Sierra, acompanyada per Javier Camarena en el paper de l’Alfredo i Artur Ruciński com al Germont, pare de l’Alfredo i qui empeny la Viloleta a abandonar el seu fill.
Tot i els esmentats afegitons de McVicar, els més reticents als experiments poden estar contents, perquè es tracta d’una ‘La traviata’ ortodoxa. Ho ha explicat així, a betevé, Nadine Sierra: “Crec que els decorats i el vestuari recolzen la història. A vegades, en algunes produccions modernes, interfereixen en la història i les relacions entre els personatges. No és el que, per mi, ha de fer l’òpera”.
