compartir
Fa dècades que és arquitecta, especialitzada en rehabilitació d’edificis històrics, però des de fa 18 anys Sílvia Martínez Palou també es mira l’arquitectura amb ulls d’artista a través dels gravats que fa al seu estudi, ubicat al barri de la Font d’en Fargues.
Es tracta d’un divertimento, com diu ella, per al qual no li serveix qualsevol edifici: la seva fal·lera són els racionalistes dels anys 60 i 70, com ara el Seida, obra de Francesc Mitjans i ubicat a l’avinguda de Sarrià; el conegut com “La Colmena”, a l’avinguda de la Meridiana i projectat per MBM (Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay) i l’edifici Mitre, fet per Francisco Juan Barba Corsini a la ronda del General Mitre, números 1-13.
Quina és l’arquitectura del gravat?
Per Martínez Palou, el gravat té un potencial plàstic que de vegades es fa difícil de predir i calcular, ja que entren en joc la casualitat i l’error. Tot comença amb unes planxes que prepara ella mateixa i entinta de diverses maneres, en funció del resultat que busca. Un cop posades al tòrcul, l’atzar li dona el marge lúdic i distès que la seva altra vessant professional, la d’arquitecta, no es pot permetre.
Amb les seves obres plàstiques ja ha guanyat alguns premis, com el Renart 2025 que entrega l’Associació de l’Antic Gremi de Revenedors 1447, i el de Pintura de la Fundació Vila Casas 2013 (accèssit).
