‘Mots endiumenjats’ no podia passar de puntetes per l’actualitat i fer com si sentís ploure. Definitivament, hi ha un mot que se’ns ha exhibit impúdicament davant dels ulls dia rere dia, i per això hem decidit apropar-nos-hi. El repte no era fàcil perquè “vacuna” no és una paraula qualsevol, sinó que és font de controvèrsies; això ens ha suposat espolsar-nos possibles prejudicis lingüístics, posar-nos unes ulleres més objectives i mirar de descriure el que veiem. Fem el cor fort i vegem què vol explicar-nos aquesta paraula i què en podem aprendre.
“Vacuna”, la història d’un èxit mèdic i d’un torcebraç lingüístic
Tot i que podríem trobar detractors en tota cosa, veiem difícil rebatre que el descobriment de la vacuna no hagi estat un avenç indiscutible en el benestar humà; ha aconseguit protegir milions de persones de contagis amb pronòstic greu o letal. Evidentment, el lingüístic que ha tingut no és comparable ni de bon tros, però també és la història d’una victòria objectiva, agradi més o menys. La nostra endiumenjada “vacuna” va guanyar l’hegemonia en el parlar col·loquial de manera indiscutible, i és clar que, on hi ha un guanyador… hi ha un perdedor; i en aquest cas qui va perdre al carrer va ser “vaccí”. Tot i que no s’ha donat mai per vençut del tot…
“Vaccí” reneix de les cendres
Parlem de “vacuna”, doncs, com la guanyadora indiscutible de la pugna al carrer. Els parlants van acollir aquesta paraula manllevada del castellà i la van fer seva. Malgrat això, l’actualitat ha volgut que “vaccí”, un mot que es mantenia en el llenguatge d’especialitat i arrecerat als diccionaris, hagi esdevingut últimament un poderós i aclamat sinònim als mitjans de comunicació, quan les notícies sobre la nova vacuna contra el coronavirus són el nostre pa de cada dia. I aquí el tenim, compartint plana a la nostra mateixa web:
“La primera vacuna de la covid que va arribar a Catalunya va ser la de Pfizer. Des del Departament de Salut confirmen que les primeres 350.000 dosis seran del vaccí de Pfizer, amb més d’un 90 % d’eficàcia segons els científics.”
Però aclarim-nos… “vacuna” i “vaccí” volen dir el mateix?
Sí i no. “Vaccí” té molts més significats que “vacuna”, en realitat totes dues paraules només comparteixen aquesta definició: “Preparat que estimula la formació d’anticossos, amb la qual cosa hom aconsegueix immunització contra diverses infeccions”.
“Vaccí” té un reguitzell de definicions més:
- adj. [LC] Relatiu o pertanyent a les vaques.
- adj. [AGR] Boví.
- m. [LC] [MD] Malaltia eruptiva d’origen víric, observada sobretot en les vaques, però també en el bestiar equí i en l’home.
- m. [MD] Limfa provinent d’algun animal afectat del vaccí i que, injectada en l’organisme humà, l’immunitza contra la verola.
És per això que el diccionari de l’IEC dona “vaccí” com a preferent i quan es busca el significat de “vacuna” s’enllaça a “vaccí” directament.
Definitivament el millor resum objectiu que hem trobat sobre la distinció i valoració “vacuna”- “vaccí” ha estat al Departament Lingüístic del Parlament de Catalunya. És per això que compartim l’enllaç amb vosaltres, per desempolsar-vos encara més els dubtes:
El català disposa dels termes parcialment sinònims vaccí, amb els seus derivats vaccinar i vaccinació, i vacuna, amb vacunar i vacunació. Les dues sèries de termes pertanyen a registres diferents, ja que la primera és més acadèmica i es considera genuïna, i la segona és més col·loquial i prové d’un préstec lingüístic.”
I un conte per posar fi
Esbrinar l’origen d’una paraula és de vegades com obrir un regal inesperat. En aquest cas ens ha passat així, però no en la recerca etimològica del mot en si, sinó en el mateix descobriment històric de la vacuna o, per a qui ho prefereixi, del vaccí.
Com si d’un conte es tractés, aquest article publicat per l’Institut d’Estudis Catalans ens narra el descobriment de la primera vacuna:
“[…] en 1796 ocorrí un fet transcendental en la història de la medicina i de la humanitat. Un metge rural anglès del comtat de Glouchester, Edward Jenner, només utilitzant el seu agut esperit d’observació comprovà que les vaques patien també una malaltia semblant a la verola humana, en presentar en les mamelles unes vesícules similars a aquelles dels malalts humans de verola. Aquesta verola vacuna es contagiava a les munyidores que extreien la llet, i en llurs mans apareixien les mateixes vesícules. La cosa més important és que també comprovà que cap de les munyidores contagiades de verola vacuna no patia la verola humana, fins i tot en els més virulents brots epidèmics.”
Va ser així com Jenner va inocular líquid d’una pústula infectada de verola bovina provinent d’una munyidora a un nen sa. Després va injectar al mateix nen líquid d’un malalt de verola humana. El nen no va emmalaltir.
Gràcies a Viquipèdia, però, descobrim que Jenner no només va utilitzar el seu “agut esperit d’observació” sinó que la variolització ja havia estat descoberta segles abans a la Xina i Turquia i que, en realitat, va ser Mary Wortley Montagu qui la va exportar a Anglaterra cap a finals del s. XVII. Edward Jenner va inspirar-s’hi per crear el primer vaccí de la humanitat:
“De l’Imperi Otomà lady Mary […] va portar a Anglaterra la pràctica de la inoculació de la verola com a profilaxi contra la malaltia. Va fer inocular els seus propis fills amb el virus de la verola a la manera que es practicava a l’Orient, i es va enfrontar als poderosos prejudicis que hi havia contra aquesta pràctica. Tot i demostrar-se l’eficàcia de la inoculació de la verola, l’església s’hi va oposar per considerar-ho una heretgia musulmana i al cap de poc temps va deixar de practicar-se.”
I vet aquí una “vacuna”, vet aquí un “vaccí”, aquest endiumenjat ha arribat a la fi.
