La Biblioteca Jaume Fuster ha tornat a ser seu de la inauguració del festival BCNegra, dedicat a la novel·la negrocriminal. El tret de sortida ha estat l’obertura al públic de l’exposició “Quan el groc era negre”, una mostra dedicada a una peça clau de la història editorial del nostre país: la col·lecció “La Cua de Palla”, que va dirigir inicialment Manuel de Pedrolo per encàrrec d’Edicions 62.

Una primera etapa, la que va dirigir Manuel de Pedrolo, va apostar per clàssics com Dashiell Hammett, Raymond Chandler o Georges Simenon. Però també per noms que despuntaven, com Patricia Highsmith o John le Carré. Simenon es va vendre especialment bé, però les expectatives d’Edicions 62 no van assolir l’èxit esperat. “És curiós, perquè es venien 3.000 exemplars d’un títol, que avui seria motiu de festa. Però el lector català no estava avesat a la literatura de gènere”, comenta Joquim Noguero, cocomissari de la mostra amb Jordi Canal, un estudiós de “La Cua de Palla”.

En tot cas no és fins al 1981, amb el boom de la novel·la negra (còmic, cinema) de finals dels anys 70, que s’enceta una segona etapa, bàsicament de reedició de títols de l’etapa Pedrolo. Ja el 1985, i amb Xavier Coma de director, la col·lecció viu una dècada d’èxit amb 115 títols nous que ell mateix va escollir, bàsicament nord-americans. Les etapes posteriors, a finals dels anys 90 i el 2006 i el 2009, van ser breus i amb pocs títols publicats. El concepte col·lecció ja no atreia el públic.

El llegat de “La Cua de Palla”

L’exposició estudia els alts i baixos d’una col·lecció que no va tenir la continuïtat esperada, però que ha esdevingut mítica per diversos motius. “La Cua de Palla” va dur al català el bo i millor de la novel·la negra. De fet, molts títols publicats no s’havien editat en castellà, i alguns encara no tenen avui versió en aquesta llengua.

I va crear escola. Autors actuals com Rafael Vallbona, que ha participat en una taula rodona posterior a la inauguració de l’exposició, reconeixen haver devorat llibres de “La Cua de Palla”. Perquè a més, segons Joaquim Noguero, “les traduccions de la col·lecció van crear un model de català adequat a un gènere que no existia, i que ha servit a posteriors generacions”. El mateix Manuel de Pedrolo però també Maria Aurèlia Capmany, Josep Vallverdú o Joaquim Carbó van ser alguns dels escriptors encarregats de traduir els llançaments d’una col·lecció pensada per anar al quiosc i ser assequible, però de qualitat.