El darrer concert de Josep Caballé a Barcelona va ser fa tres anys, també a L'Auditori i amb l'OBC, orquestra amb la qual va començar la carrera professional com a músic i on se sent molt còmode. En aquesta ocasió ha tornat amb un programa que l'il·lusiona especialment: la vuitena simfonia de Xostakóvitx, una peça que parla de la guerra. JOSEP CABALLÉ, director "És una simfonia dura, perquè profunditza en l'estat anímic de la gent, com és que l'ésser humà aconsegueix fer coses inexplicables. I el més curiós és que és una simfonia molt personal, molt directa." Com a preludi, la 'Rapsòdia de Paganini', de Rakhmàninov. Un altre compositor rus coetani, però amb una estètica i un context diferent. Rakmàninov va emigrar als Estats Units i la seva música parla de la Rússia ideal de la seva infància. En canvi Xostakóvitx fa una música més crítica. JOSEP CABALLÉ, director "Cada obra representava o expressava una cosa que ell en paraules no podia expressar, per tant, se la jugava en cada obra que componia. I per tant veure dues estètiques tan diferents de dues persones que en el fons eren russos, i els dos estimaven el seu país, i que en el fons és el mateix." Dues obres contraposades en què Josep Caballé hi veu les dues cares d'una mateixa moneda.

Josep Caballé Domenech és una de les batutes barcelonines més internacionals. Actualment viu a cavall d’Alemanya, on és el director general de la Staatskapelle Halle, i de Colorado, on és director titular de la Philamornica. Però tot i això, torna regularment a la ciutat. El darrer concert va ser fa tres anys també a L’Auditori i amb la mateixa orquestra, l’OBC.

Dues visions de Rússia

El repertori d’aquesta vegada inclou la vuitena de Xostakóvitx, una peça que reflecteix les emocions dels homes i dones russos durant la guerra. Aquesta peça, dins de les anomenades “simfonies de guerra” és la preferida del compositor rus i també una de les peces predilectes de Caballé. Segons el director és una simfonia que planteja moltes preguntes i que té un plantejament filosòfic. Afirma que és una “peça dura” i també trista.

Com a preludi, la ‘Rapsòdia per a piano i orquestra’ de Rakhmàninov, amb un pianista convidat, el macedoni Simon Trpceski. En aquest cas, també es tracta d’un compositor rus de la mateixa època, però amb una estètica i un context totalment diferents. Rakhmàninov va emigrar el 1917 als Estats Units i quan escriu la ‘Rapsòdia’ parla d’una Rússia ideal, la que va viure durant la seva infantesa.

En canvi, Xostakóvitx no va emigrar mai i, per tant, fa servir la música com a vehicle per expressar allò que en paraules no podia dir. “Cada obra de Xostakóvitx és una aportació crítica al règim, ja sigui a favor o en contra”, explica Caballé.

Per això el director barceloní veu en aquest repertori un programa molt formatiu i interessant, en què en realitat es poden veure les dues cares d’una mateixa moneda.