És un món petit en què Marc Monzó crea obres d'art, també petites, com aquestes. Polseres, agulles o fermalls que des d'aquest taller del Poblenou han viatjat fins a galeries i museus del Japó, Alemanya o Holanda, les meques de les arts decoratives. Reduir els ornaments a l'essència li ha valgut el premi Françoise van den Bosch 2016, reservat als joiers capaços d'eixamplar els horitzons d'aquest art. Ell ho ha fet sense trencar amb el passat. MARC MONZÓ, joier "M'estimo la tradició, m'estimo l'ofici però per la raó que sigui, el meu llenguatge és un llenguatge determinat que em convida a qüestionar-me una mica què és un anell, què és una arracada, cada cop que m'hi enfrento." "És una relació com de joc amb els mateixos materials." Una relació que ja fa prop de 20 anys que dura, des que estudiava a l'Escola Massana. Volia aprendre un ofici i els tallers de joieria el van enlluernar sobretot per les dimensions. "Les taules com són, et conviden a posar l'atenció en una àrea molt petita, amb objectes petits, i sempre m'he sentit a gust amb escales petites." Amb mestres com Enric Majoral, amb qui va treballar al seu estudi de Formentera, ha forjat una trajectòria en ascens. L'última etapa, de moment, la de director artístic de la marca Misuí, joieria de luxe, però compromesa amb el medi ambient i amb l'autenticitat. "Tots els metalls són d'extracció sostenible, pedres no tractades." "Intentem en el màxim possible que el que vegi la gent sigui de debò. I simplement aquesta idea la trobem luxosa." Un projecte que motiva Monzó i en el qual ara té posat el cor.
Les seves joies han viatjat del carrer de Pallars, on té el taller, fins a galeries i museus del Japó, Alemanya o Holanda, les meques de les arts decoratives. Més reconegut a fora que aquí, Marc Monzó acumula ja una trajectòria de dues dècades des que va sortir de l’Escola Massana l’any 1997. Hi va estudiar perquè volia aprendre un ofici i al final va quedar enlluernat per la joieria, sobretot per les dimensions dels tallers: “Les taules et conviden a posar l’atenció en una àrea molt petita, amb objectes petits, i sempre m’he sentit a gust amb escales petites”.
Amb mestres com Enric Majoral, amb qui va treballar al seu estudi de Formentera, Monzó ha forjat una trajectòria en ascens. La culmina, de moment, el guardó Françoise van den Bosch, reservat als joiers capaços d’eixamplar l’horitzó d’aquest art. En paraules del jurat, el seu mèrit ha estat “reduir els ornaments a l’essència”. Ell ho ha fet sense trencar amb el passat: “M’estimo la tradició, però això no vol dir que cada cop que m’enfronto a una peça no em qüestioni què és un anell o què és una arracada”, explica.
En l’actualitat combina el seu treball individual amb la faceta de director artístic de Misuí, una nova marca d’alta joieria. El luxe, però, l’ha repensat ara afegint-hi el compromís amb el medi ambient i amb l’autenticitat. Tots els metalls que utilitzen són d’extracció sostenible i les pedres no estan tractades, és a dir, els colors no es manipulen i les tonalitats són totalment naturals. La idea és simple: “Intentem que el que vegi la gent sigui de debò. I simplement aquesta idea la trobem luxosa”.
