compartir
L’arquitecte Jaume Bach (Sabadell, 1943) té molt clar que la bona arquitectura ha de perdurar i la gent l’ha de poder gaudir, i així ha concebut totes les seves obres. El seu treball “és molt versàtil“, afirma l’arquitecta Anna Bach. Ha projectat cases unifamiliars, equipaments, espai públic i empresa privada. El seu fil conductor no és un estil determinat, sinó una actitud, que té en compte la tradició catalana i al mateix temps una mirada moderna.
Llibre monogràfic
Puente Editores acaba de publicar la seva monografia, amb més d’una trentena dels seus projectes fets al llarg dels darrers 50 anys. Amb fotografies de l’arquitecte Eugeni Bach i textos com els de Rafael Moneo i Juhani Pallasmaa, no hi podien faltar habitatges unifamiliars dels anys 70, com la Casa Olèrdola o la Casa Tello, el condicionament de les estacions de trens dels FFCC de la Generalitat, com les de Bellaterra i Cerdanyola.
El llibre inclou, també, obres com l’Estadi Olímpic d’hoquei herba (a Terrassa), la seu central del Banc de Sabadell, les caves Raventós i Blanc (a Sant Sadurní d’Anoia), els habitatges Illa Fleming, l’Escola Josep Maria Jujol, la reforma i ampliació de la casa modernista Dolors Alesan i l’altar i el transsepte de la catedral de Parma.
Barcina, una jardinera icònica
Explica Jaume Bach que als anys 80 del segle XX, quan va planificar la reforma i millora de les places de Gràcia amb Gabriel Mora, es van adonar que a la ciutat faltava algun element que pogués contenir algunes espècies vegetals “i que fos àgil i bell”. Així va néixer la Barcina, una jardinera difícil de vandalitzar que no acumulava brutícia al seu voltant perquè, en ser arrodonida i no tocar a terra, es podia ruixar amb una mànega. “Volíem fer una peça atemporal, clàssica“, afirma l’arquitecte. Amb els anys s’ha convertit en una icona que ha donat la volta al món.
Arquitecte “de capçalera”
Després de més de mig segle de trajectòria i quatre premis FAD (a més de ser seleccionat finalista en 30 ocasions) a Jaume Bach li agradaria que el recordessin “com un bon noi”, un arquitecte que a l’igual que el metge de capçalera, et solucionarà algun problema.
No és partidari de l’arquitectura que només es fa per exhibir-se, creu en les obres socialment compromeses i en aprofitar els edificis ja existents, que no s’han d’enderrocar, perquè cal preservar certa memòria. La seva continua intacta, igual que les ganes de treballar. És un arquitecte incombustible.
