El contrabaixista Horacio Fumero, un dels grans del jazz del nostre país, ret homenatge a Gato Barbieri dissabte, 10 de maig, a El Molino. Tot i que a casa nostra és conegut per haver acompanyat durant molts anys el mestre Tete Montoliu, Horacio Fumero va començar la carrera en el món del jazz gràcies a Gato Barbieri a principis dels anys 70. El saxofonista, un dels grans del jazz llatí, era de Rosario, ciutat propera a Cañada Rosquín, el poble argentí on va néixer Fumero. “Amb Gato Barbieri vaig entrar a Europa per la porta gran: el Festival de Jazz de Montreux”.
Amb l’estrella del jazz llatí va enregistrar discos com Chapter One: Latin America i Chapter two: Hasta siempre. “Quan el vaig conèixer, el Gato era el nostre heroi absolut, perquè militava a la Liberation Music Orchestra amb Charlie Haden, Carla Bley, Paul Motian i d’altres”, comenta el contrabaixista.
El fitxatge de Tete Montoliu
Horacio Fumero, que amb Barbieri tocava el charango, un instrument del folklore del nord de l’Argentina, Bolívia i part de Xile, tipus la bandúrria, ha explicat al betevé directe que “el Gato podia semblar estirat i distant, però és perquè era tartamut i parlava poc. Quan el coneixies era molt diferent”. El músic ha recordat que quan va arribar a Barcelona a principis dels 80, va aconseguir feina al Pub Km, el mateix local on actuava el duet Els Dos —Conchita Alcaide i Eugeni Jofra—, el futur geni de l’acudit. No va trigar a conèixer el pianista Tete Montoliu, el músic de jazz més internacional de Catalunya. “Em va dir: ‘Et fitxo’. Feia servir un llenguatge molt futbolístic”, diu Fumero.
“”El Tete Montoliu em va dir: et fitxo. Feia servir un llenguatge molt futbolístic””
A El Molino, Fumero farà sonar temes seus i de Gato Barbieri (inclòs algun fragment de la banda sonora del film El darrer tango a París, que el va portar a la fama) amb un quintet en què figuren la seva filla Lucia Fumero al piano, Rita Payés al trombó, Guillermo Calliero a la trompeta i el bandoneó, i Juan R. Berbín a la percussió. “Des del primer moment vaig pensar que un homenatge a Gato Barbieri havia de ser sense saxofon. Perquè, a qui li ho demano? I, a més, com més s’apropés a la seva forma de tocar, pitjor. De fet, no vaig pensar tant en instruments com en músics. És una qüestió de feeling“.
