A punt de complir 70 anys La Chana recorda amb nostàlgia el que van arribar a fer aquests peus. ANTONIA SANTIAGO, "LA CHANA", bailaora "Siento mucho decirlo pero con los pies la gente iba muy lenta y muy floja. Cuando estás haciendo compás aquí entran mil cosas, ¿entiendes? Cuando entra el compás que estás haciendo tún-catatún..." Combinacions rítmiques impossibles que trencaven amb la tradició del flamenc. La força del seu art va enamorar gent d'arreu, com l'actor Peter Sellers, que la va fer actuar a la pel·lícula 'El bobo', l'any 1967. ANTONIA SANTIAGO, "LA CHANA", bailaora "Había aprendido en el campo con unos ladrillos, con unas alpargatas, y entonces mis pies estaban muy fuertes. No había ido a una escuela jamás, no me dejaban bailar. Yo aprendí a escondidas, y entonces claro, cunado veía bailar a la genta decía 'qué fácil'." Era rossa i catalana, tot el contrari de l'estereotip de bailaora. Però exhibint el seu geni va aconseguir actuar en els millors tablaos del país i fer gires per tot el món. Una carrera que es va veure frenada per 18 anys d'un matrimoni tortuós. Tot i així, el seu art ha passat a la història. ANTONIA SANTIAGO, "LA CHANA", bailaora "Cuando estaba ante el público no luchaba, era una cosa entre el espíritu y el alma y el público me entendía, porque la danza es el idioma más perfecto que existe."

Els trets característics de La Chana eren la velocitat dels peus i la improvisació del ball. De fet, quan va arribar al món dels tablaos no sabia que els espectacles es preparaven prèviament.

La Chana va actuar en els millors temples flamencs del país, tot i que era rossa i catalana, tot el contrari de l’estereotip de bailaora. Tot i això, a les audicions demostrava tot el geni que duia dins. Amb una gran expressivitat i força deixava el públic amb la boca oberta. Quan li preguntem què és el que veia diferent entre el seu ball i el dels altres, amb molta prudència i humilitat, acaba confessant que “es va impressionar de la lentitud que li va semblar veure en els altres bailaors”, i afegeix que ella, “que em vaig criar al camp, i sense televisió, només escoltant la musica de la ràdio”, va aconseguir omplir els temps del ball amb la força i l’expressivitat dels peus.

“Sempre recordaré quan vaig arribar a Madrid, a Los Canasteros, casa de Manolo Caracol, on treballaven els millors artistes del moment amb una mà al davant i l’altra al darrere. Li vaig demanar al ‘tío’ Manuel que em fes una audició i em va dir que no. Quan li vaig dir que era de Barcelona s’hi va negar encara més, però hi vaig insistir tant, que va accedir a fer-me una prova. Quan em va veure ballar em va dir: ‘Quant vols? comences avui.’ A la nit tota la seva família era a primera fila i quan vaig acabar l’actuació es va posar dempeus i va cridar: ‘Viva Cataluña!’.”

El pas important següent va ser quan va participar en el programa de José María Íñigo a TVE. “Lola Flores s’havia posat malalta i vaig haver d’actuar sense ni tan sols assajar. La gent es va sorprendre moltíssim i em van començar a anunciar per tot Madrid amb cartells lluminosos.”

A partir d’aquí la seva carrera va prendre embranzida amb un reconeixement internacional. Tot plegat, però, es va interrompre en el moment més àlgid. Va ser víctima de maltractaments per part del seu primer marit durant 18 anys. Tot i això, va tornar als escenaris als anys 80, després de cinc anys sense actuar.