Ana Garriga (Salamanca, 1996) i Carmen Urbita (Madrid, 1996) s’han fet populars gràcies al pòdcast Las hijas de Felipe, que van engegar el 2020 amb una sabata i una espardenya, però que actualment té desenes de milers d’oients. Doctores en estudis hispànics per la Universitat de Brown (Providence, Rhode Island), són expertes en cultura i literatura dels segles XVI i XVII, especialment del barroc i de la vida conventual. “El pòdcast va ser com dir a les nostres amigues que estudiar els segles XVI i XVII no era una decisió escapista. Per pensar en el segle XXI, s’han de fer relectures del passat”, explica Urbita.
Acaben de publicar Instrucción de novicias (Blackie Books), resultat d’una investigació de 15 anys sobre la vida de les monges del barroc. Les autores defensen que molts dels reptes als quals han de fer front les dones d’avui són similars als de les monges del barroc, i que els convents eren espais de seguretat vital i de construcció de comunitat femenina, més enllà de la religió. Van ser espais, en certa manera, de feminisme avant la lettre. “Algunes dones entraven al convent per vocació, però per a moltes era entrar en un espai segur en un context en què el matrimoni era una tirania reproductiva”, afirma Garriga.
Les ensenyances de les monges
“Dels textos de les monges del barroc se n’aprèn com mantenir vincles d’amistat a llarg termini vencent les toxicitats o com batallar amb els discursos que fiscalitzen el cos de les dones, que llavors podien ser els dels confessors de l’època i ara serien certs reels de TikTok”, comenta Urbita. Una de les figures més estudiades és la de Santa Teresa de Jesús, que va ser tota una icona per a moltes monges posteriors, sobretot de com construir comunitat. “També era molt bona gestora econòmica i de les atencions als altres. Deia, per exemple, que si estaves melancòlica havies de menjar carn”, detalla Garriga.
Sobre la pretesa espiritualitat de productes culturals actuals com el disc Lux de Rosalía o la pel·lícula Los domingos, d’Alauda Ruiz de Azúa, ho tenen clar. “Més que d’apogeu de l’espiritualitat s’hauria de parlar de fantasia conventual d’un espai molt feminitzat. En temps tan carregats de testosterona sembla raonable la fantasia. Però ara no fa falta anar als convents. És qüestió de recuperar les estratègies per aplicar-les en el món secular d’avui”.
