L’orquestra està formada per músics de Veneçuela que, habitualment, reben beques per estudiar en escoles prestigioses i conservatoris d’arreu del món. Els músics ja fa dies que assagen, però ha estat aquest diumenge quan han iniciat els concerts. Aquest diumenge al matí han tocat ‘La primera’ i ‘La segona simfonia’ i a la tarda interpretaran una de les més conegudes de Beethoven, l”Heroica’, que dura tres vegades més que qualsevol altra simfonia de l’època. També interpretaran ‘La quarta’ i, entre dilluns i dimecres, portaran les altres cinc simfonies al Palau de la Música. L’última, la ‘Simfonia número 9’, serà interpretada conjuntament amb el Cor de Cambra del Palau de la Música i l’Orfeó Català, que celebrarà així el seu 125è aniversari.

Entre el públic hi ha hagut aquest diumenge moltes persones que venien a veure o els dos concerts del matí, o els quatre de tot el dia, però també hi ha qui té entrades per a les nou simfonies. “Vindré a les nou simfonies perquè Beethoven és un músic molt especial que va trencar amb el classicisme i va començar amb el romanticisme”, explica la Montserrat Canal. Altres espectadors, però, s’han acostat al Palau atrets pel director de la Simònica Simón Bolívar, Gustavo Dudamel. És el cas de l’Andrea Varella, que afirma que “ja l’havíem vist en el concert de Viena, d’any nou -Dudamel el va dirigir- i ens havia agradat molt, i com que vivim a Barcelona, de seguida vam comprar les entrades per venir”. D’altres s’hi han acostat per descobrir un compatriota. És el cas de l’Umberto Colmenares: “sóc veneçolano-català, i com que Gustavo Dudamel és de Veneçuela i dirigeix l’Orquestra Simfònica de Veneçuela, doncs tenia l’oportunitat de veure’l, i ho faré”.

La setmana gran del Palau coincideix amb el judici

L’ombra del judici del cas Palau ha planat en la setmana gran de la música al Palau. La majoria del públic ha coincidit a dir que “no s’hauria de barrejar una cosa amb l’altra” i reconeixen que “és una llàstima que aquesta institució hagi agafat mala fama per la gestió que en va fer Millet“. Amb tot, hi havia persones que apuntaven que “l’art i la cultura és una cosa, i la justícia una altra, i tot ha de seguir el seu camí”.