El fotoperiodisme no és una professió, sinó un ofici que ha de casar amb una determinada manera de viure. En aquesta visió coincideixen dos professionals del món del fotoperiodisme amb una llarga trajectòria a les seves esquenes treballant en zones de guerra: Emilio Morenatti, guanyador del Premi Pulitzer i World Press Photo i fotoperiodista en cap de The Associated Press, i Ricardo García, fotògraf i videògraf freelance amb més de 20 anys d’experiència en zones de conflicte i crisis humanitàries.
En una entrevista al programa bàsics, defensen que el risc compensa perquè amb les fotografies aconsegueixen fer denúncia social: “És un privilegi i un estil de vida que assumeixen perquè sense aquesta denúncia el món seria un lloc pitjor“, explica García. Per a Morenatti, “si ets fotoperiodista, t’ha d’agradar la marxa. Acabes de tornar d’un conflicte, no t’has desfet la maleta i et truquen per tornar a marxar. El cos et tremola, vols dir que no però saps que has de dir que sí. I te’n vas”.
El moment de tornar a casa
El contrast de tornada a les comoditats de Barcelona és el que pitjor porta Morenatti: “Arribes aquí i veus que el missatge no ha arribat, que segueixen les mateixes banalitats, intentes explicar a la gent que som afortunats, però no vols ser pesat”.
Però, segons García, “si no ho has viscut, no pots assumir què significa“. El fotoperiodista es mostra colpit per la deshumanització que provoca la guerra: “No existeix l’imperi de la llei i els actes queden impunes. En els conflictes, la gent és capaç del pitjor i del millor”.
Les zones de guerra, cada cop menys accessibles
Per als fotoperiodistes, cada cop és més car treballar en les zones de conflicte. García assegura que el punt d’inflexió va ser la guerra de Síria: “A partir del 2012, la gent d’aquestes zones es planteja fer negoci. Apareix el fixer, la persona que t’ajuda a canvi d’un preu. Et cobren entre 500 i 1.000 euros. Si pots pagar-ho bé, però sovint només els grans mitjans poden assumir-ho”.
Moretti treballa en una gran agència que pot costejar més fàcilment aquest servei i recalca que és imprescindible: “En el moment que creues la frontera i entres en una zona on els poders establerts han desaparegut, estàs en mans del fixer i de la gent local que et porta als llocs. Has d’anar acompanyat de gent lleial i això costa una fortuna. No sé com s’ho poden permetre els meus companys”.
“La llibertat de premsa i el dret a la informació, cada cop està més en disputa”
Carlos G. Vela és responsable de comunicació de la Fundació Photographic Social Vision, entitat que organitza l’exposició del World Press Photo. Reivindica que la feina dels fotoperiodistes com a garant dels drets fonamentals. “La llibertat de premsa i el dret a la informació no estan garantits a tot el món i cada cop és un concepte que està més en disputa. Es juguen la pell per explicar històries que han d’arribar al món“.
També creu que l’exposició és important per fer arribar tot el que passa a més gent. “Cada cop la joventut tira més de les xarxes socials i la gent no té confiança en els mitjans de comunicació. Per això, és un orgull que tinguin confiança en el que els mostrem per tenir una idea d’actualitat global i dels reptes que hem d’afrontar com a societat”, ha assegurat.
