compartir
Cristina García Rodero (Puertollano, 1949) defineix la seva mirada com la d’una dona sensible, que estima la vida i la gent, i que vol captar el que és important i donar-lo després als altres: “La fotografia no té sentit, si no és per compartir-la“. És la primera espanyola membre de la prestigiosa agència Magnum i una de les màximes exponents de la fotografia contemporània europea. Fins al 21 de juny exposa una setantena de les seves instantànies a la nova galeria SELTZ.
La fotografia “són moments que treus a la mort“, ha afirmat a un equip del betevé directe, perquè un cop passen, ja no es tornen a viure mai més. García Rodero, guardonada amb el Premi Nacional de Fotografia l’any 1996, ha dedicat bona part de la seva vida a retratar els rituals, les tradicions i les festes populars de la geografia espanyola, moments únics que han quedat immortalitzats al llibre España oculta (amb obres realitzades entre 1973 i 1989).
Un projecte de vida
“Jo fotografio des de l’emoció“, afirma amb passió aquesta artista de 75 anys, “i darrere hi ha un projecte de vida“. Una vida que ha estat plena de sacrifici: “El 90 % del meu treball l’he pagat jo“, afirma García Rodero, “així que he fet el que m’ha donat la gana“.
Ha viatjat per mig món, ha passat fred, ha passat gana i ha pogut aprofundir en mil i una històries que conserva intactes a la seva memòria. Reconeix que en la seva professió “has d’estimar el que fas i tenir molta il·lusió”, perquè no sempre té el reconeixement merescut. A l’estat espanyol “als fotògrafs no ens fan ni cas”, etziba, especialment als qui es dediquen, com ella, a la fotografia creativa.
Una mostra que deixa bocabadat
El treball de Cristina García Rodero es pot admirar fins al 21 de juny a Barcelona. La nova galeria SELTZ li ha dedicat la seva primera exposició monogràfica a la ciutat, on es poden veure 77 imatges realitzades entre 1977 i 2014 que porten per títol “Amb la boca oberta”, i que retraten desenes de persones que expressen devoció, alegria, avorriment, passió, germanor, sorpresa entre d’altres sentiments, sempre a través de la seva boca. Des del crit que fa el nadó amb el primer alè de vida fins als gemecs de tristesa que se senten quan algú mor.
