L’escriptora peruana canvia l’autoficció de les seves darreres novel·les per un relat que recorre 50 anys d’història del seu país a través dels moviments de l’esquerra indígena. Gabriela Wiener explica al betevé directe com, amb Atusparia recorre les divergències, contradiccions, corrents i pluralitats dels moviments progressistes a partir de la caiguda del mur de Berlín.
Una escola amb nom de revolucionari
El primer tram de la novel·la de Gabriela Wiener ens retrata una escola que porta el mateix nom de la novel·la, en homenatge al líder indígena Pedro Pablo Atusparia, que va encapçalar una revolta al Perú en el segle XIX. El centre, durant els 70 i els 80, era de tendència comunista, rebia ajudes de la Unió Soviètica i comptava amb docents que ensenyaven rus i escacs, i amb un programa d’estudis que permetia als millors alumnes formar-se a Moscou i convertir-se, per exemple, en cosmonautes.
L’escola és real. La mateixa Gabriela Wiener hi va anar i ara li serveix de punt de partida per retratar dues dones que representen les dues ànimes de l’esquerra: la més pactista i la més revolucionària. Fa quasi 150 anys, Pedro Pablo Atusparia es va convertir en un símbol d’aquesta confrontació entre els dos corrents de l’esquerra.
Revolucionari moderat, va somiar amb la radicalitat d’un futur millor per als indígenes però va ser considerat massa tou per alguns dels seus partidaris, que, potser, van complotar per assassinar-lo. Aquestes dues mateixes ànimes s’encarnen a la novel·la en una alumna (aquesta sí, fictícia) de l’escola Atusparia, de qui Gabriela Wiener ens descriu el seu periple vital des de la infantesa fins a convertir-se en líder política, i una professora per a qui qualsevol opció de canvi implica la lluita activa i armada.
L’amor, segons Gabriela Wiener
Tot i que amb Atusparia l’escriptora establerta a Madrid abandona el terreny de l’autoficció, es permet fabular sobre com serà el Perú en els propers anys i juga amb diversos formats narratius, les traces més significatives de l’escriptura de Gabriela Wiener continuen ben presents. L’amor és un motor per als personatges, oberts a formes de relacions que surten de la norma. Les inquietuds dels personatges estan permeats per la seva condició d’indígenes peruans, un poble silenciat i oprimit al llarg de la història però amb una cultura i una identitat insubornables. La prosa de Wiener és concisa i directa, però també molt intensa en les descripcions dels sentiments dels personatges, de les rancúnies i les seves filiacions.
Atusparia continua la senda literària que ha fet de Gabriela Wiener no només una veu rellevant per a la reivindicació de la cultura indígena llatinoamericana sinó també una de les autores en castellà més importants del panorama actual.
