L’escriptor valencià Ferrant Torrent (Sedaví, l’Horta Sud, 1951) ha parlat al betevé directe de la seva darrera novel·la i també de l’impacte de la dana al seu poble, després de viure-la en primera persona. El jo que no mor és una novel·la sobre identitats en què ningú és allò que aparenta, una novel·la amb múltiples trames i ambientada en la València del 1966. “Una València en blanc i negre, on el franquisme començava a obrir la mà. Una novel·la d’espionatge, però també política i històrica, transversal. Quan em poso a fer una novel·la no penso en el gènere”, explica l’autor.
El protagonista d’El jo que no mor és el Regino, un falsificador d’art que ja coneixem de novel·les anteriors de Torrent. L’escenari principal és l’Hotel Metropol, que rep visitants de tota mena, com l’actriu Ava Gardner, que hi arriba tenyida de ros i ocultant la seva identitat. “L’Hotel Metropol és un lloc mític per mi. Era davant de la plaça de bous i era un hotel on anaven personalitats com Ernest Hemingway i molts toreros. D’adolescents anàvem a veure la cafeteria perquè hi anaven els pijos de l’època”.
Viure la dana en primera persona
Inevitablement, l’escriptor ha parlat de la dana al País Valencià i de l’impacte que va tenir al seu poble, Sedaví. La riuada se li va endur el cotxe i la seva casa està encara en procés de reconstrucció. “Primer va ser el tsunami de la desgràcia i després, el burocràtic: demanar les ajudes —que no arriben mai. I després, la promoció del llibre, que si ho arribo a saber la posposo per al setembre. Estic cansat”, reconeix Torrent. “Encara hi ha voluntaris, cosa que parla del fracàs de l’Administració pública”, afegeix.
“Ja ningú em podrà acusar de catalanista”Ferran Torrent, escriptor
En preguntar-li pel Premi de les Lletres Valencianes que la Generalitat Valenciana va concedir-li a l’octubre, explica que “al País Valencià la dreta no ha reconegut mai un escriptor en català i, per primer cop, ho ha fet. Ja ningú em podrà acusar de catalanista”.
Autor d’una vintena llarga de novel·les, Ferran Torrent ja en té una altra de pensada, que no planificada. Però no vol, en cap cas, escriure sobre el que ha passat a l’Horta Sud. “La riuada que sí que té una novel·la és la del 1949, perquè ningú en parla i no se sap quanta gent va morir, la majoria d’habitants de les lleres dels rius, que no figuraven enlloc”.
