Encara que sembli mentida, enmig d’una pandèmia mundial és possible “fer la volta al món”. O n’hauríem de dir “donar la volta al món”? Aquesta és la incertesa que ‘Mots endiumenjats’ planteja aquest mes.
El diumenge 14 de desembre, Dídac Costa, el bomber barceloní que ha participat a la Vendée Globe, va arribar a la meta després de 97 dies i 6 hores al mar. La gesta ha suposat recórrer el món amb vaixell de vela: 45.000 kilòmetres, sense escales i en solitari.
Arran d’aquesta peripècia esportiva, vam fixar la mirada en l’expressió “donar o fer la volta al món” amb el convenciment que “fer la volta” era l’opció més correcta. Aquesta certesa va durar poc, perquè aviat ens vam quedar amb un peu enlaire; les cerques no ens donaven la raó.
La lleugeresa del verb “fer”
El verb “fer” és el verb lleuger per excel·lència, per si sol queda ben coix. Alhora té un sentit tan general que, perquè ens entenguin, cal que concretem, de totes totes, què “fem”. Per això en diem verb transitiu, perquè necessita un complement directe al costat que en completi el sentit, si no ho fem portarem de cap el nostre interlocutor.
“Fer” és el verb més lleuger de tots, però n’hi ha d’altres que es comporten així en determinats moments; la GEIEC, la Gramàtica Essencial de la Llengua Catalana, ens els especifica. Són els verbs “donar, passar, pegar, prendre, tenir, treure o traure i el molt informal fotre (i variants com fúmer)”. Aquests, sumant-hi “fer”, han creat mil i una combinacions:
“Aquests verbs i el seu complement (sovint un sintagma nominal sense especificador) formen en major o menor grau expressions idiomàtiques: fer nosa, fer goig, fer figa, fer temps, fer la guitza, no fer el pes, fer denteta, donar la raó, donar allargs o allargues, pegar voltes, tenir cara i ulls.”
Moltes maneres de “fer”
Com que justament el verb “fer” és com un comodí molt obert semànticament que podem enganxar a moltes peces diferents, és el més utilitzat dins de la llengua:
- Per expressar activitats o accions → “fer feina”; “fer la bugada”; “fer broma”, etc.
- Per atribuir alguna cosa a algú → “Fer mala cara”; “fer panxa”; “fer bonic”, “fer dos metres”, etc.
- Per expressar desplaçament→ “Fer fora”; “fer-se enrere”, etc.
Però, tot i que el guanyador idiomàtic en expressions seria “fer”, “donar” l’empaita de prop.
A “donar” li agrada remenar les cireres
A banda de “fer”, el verb que li va al darrere i que utilitzem com a lleuger és “donar”. Generalment, amb “donar” expressem situacions en què hi ha una acció que es transfereix d’una banda a l’altra del verb i en la qual el subjecte és qui mana. Com si un jugador de futbol, controlant la pilota, la passés intencionadament a un company.
- Vol donar el pit al seu fill
- M’ha donat una empenta / un cop / una puntada de peu
- Li has donat una alegria amb la teva visita
Però quan el subjecte perd el control de l’acció, el verb “fer” torna a sobresortir:
- Aquesta pel·lícula m’ha fet por
- Els ulls em fan pampallugues
- Em fa la impressió que menteix
Però no tot és blanc ni negre
De vegades “donem” sense poder controlar l’acció (“no m’ha donat motiu per enfadar-m’hi”) i d’altres “fem” amb tota la intenció (“Li he fet un petó apassionat”).
La GEIEC recull també clarament com en algunes ocasions a la llengua tant li “fa”, o tant se li’n “dona”, utilitzar indistintament un verb o l’altre. I és aquí on girem en rodó fins a la pregunta del principi.
Llavors, en Dídac Costa ha “fet” o ha “donat” la volta al món?
Doncs, totes dues són bones. Podrem utilitzar el verb que ens caigui més en gràcia, en aquest cas. La normativa ens diu que “donar” pot alternar amb “fer” quan expressem un moviment circular; tant podem dir “fer/donar un tomb, un volt, mitja volta, la volta, un giravolt”, etc.
I havent donat la volta a l’article celebrem la proesa de tots els participants a la Vendée Globe i especialment la del Dídac, recordant altre cop la seva arribada a Les Sables-d’Olonne, la meta.
