Ramon Hernández invoca el fantasma de Margarida Xirgu

Ramon Hernández obre al betevé directe una finestra a històries barcelonines de misteri, ocultisme i foscor. En aquesta ocasió ens transporta al Teatre Romea, sala on alguns professionals afirmen haver sentit la presència del fantasma de Margarida Xirgu. I de passada, aprofundeix en les supersticions que envolten el món del teatre.

Margarida Xirgu i Subirà (Molins de Rei, 18 de juliol del 1888 – Montevideo, 25 d’abril del 1969), fou una actriu catalanouruguaiana. Per molts especialistes en art dramàtic se la pot comparar amb Sarah Bernard i durant molts anys va ser l’actriu indiscutible del teatre espanyol. Defensava que l’intèrpret, més enllà de dir el text, ha de sentir el personatge.

Una presència al Romea

Va tenir una relació molt especial amb Federico García Lorca, de qui va protagonitzar obres com Mariana Pineda, Bodas de sangre, Doña Rosita la soltera i Yerma. Es va haver d’exiliar a l’Argentina i a l’Uruguai pel seu suport a la Segona República i a Montevideo va ser directora de l’Escola Dramàtica Municipal de Montevideo. El 1988, 19 anys després de la seva mort, la Generalitat va aconseguir repatriar les seves restes mortals, que reposen al cementiri de Molins de Rei.

Però sempre s’ha dit que l’esperit de la Xirgu no és a Molins de Rei, sinó al Teatre Romea. De fet, el 2011 Julio Manrique es va estrenar com a director de la sala duent a escena l’obra Llum de guàrdia. Al muntatge, un incendi al teatre provoca un encadenat d’episodis misteriosos, amb el fantasma de la Xirgu com a un dels protagonistes. Qui també fou director del Romea, Carles Canut, es referia també sovint al fantasma, tal com recorda l’actriu Victòria Pagès.

Ramon Hernández aprofita el tema per parlar també dels ritus i supersticions dels actors de teatre, com la de dur amulets de la sort amagats al vestuari durant les funcions. I tanca secció recomanant la novel·la gràfica Margarita Xirgu, de Rafael Jiménez i Ángel Espinosa, i el quadre El fantasma de la Xirgu, que va fer Joan Fontcuberta a partir d’una fotografia de Josep Planas una mica “fantasmagòrica”.