Com es viu en un lloc que no existeix oficialment en cap mapa? Quin és el preu de ser un pària dins la Comunitat Internacional? Aquestes preguntes van servir a la fotoperiodista Hanna Jarzabek com a punt de partida per retratar el dia a dia dels transnistrians en una exposició que es pot visitar a Can Basté.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica, algunes de les antigues repúbliques soviètiques van entrar en una espiral de conflictes ètnics i lingüístics. Aquestes repúbliques van buscar establir les seves identitats nacionals convertint-se en nous estats, amb la idea promoguda per l’URSS de trencar el multiculturalisme. Transnístria va decidir seguir el seu propi camí i declarar unilateralment la independència. Gairebé 30 anys després, encara no ha obtingut reconeixement com a país.

“Tenen moneda i passaport, però de poc els serveix”

Per preservar el seu idioma i identitat russa, Transnístria es va separar unilateralment de Moldàvia el 1990. De cara endins, té totes les característiques d’un estat: govern, moneda, passaport, fronteres i forces armades; no obstant això, per al món exterior no existeix. “Tenen el seu sistema educatiu i moneda pròpia, però cap de les dues no estan reconegudes. Per tant per fer qualsevol transacció depenen dels bancs russos”, explica Hanna Jarzabek, “Tenen el discurs de ‘tenim tot, la nostra moneda, les forces armades …’ com si fos un país normal. Però se n’adonen que tot això és paper mullat, perquè a la vida pràctica no els serveix.”

“Dependència de Moldàvia i Rússia”

La solució sempre és dependre d’un passaport moldau o rus, convalidar els estudis a Moldàvia o dependre de la sanitat i les pensions russes. Per als transnistrians és tan sols una qüestió pràctica, assegura Jarzabek: “Per a ells no hi ha cap inconvenient en tenir passaports d’altres països, tot al contrari, els necessiten perquè si no, no podrien viatjar. Tenen un passaport transnistrià, però no està reconegut.”

La separació unilateral de Moldàvia va crear una espècie de bombolla, on el no reconeixement i uns llimbs legals permeten negocis opacs i dubtosos, obrint pas a la pobresa i a les desigualtats. En el passat, era la regió més pròspera de Moldàvia. Avui, la vida econòmica i política de la regió està pràcticament regida pels oligarques.

“Molts joves se’n van per aconseguir feina”

Els transnistrians retratats per Hanna Jarzabek es consideren, en general, patriotes i amants del seu país. No obstant això, la falta de treball, l’aïllament i la difícil situació econòmica empenyen a molts a emigrar. “Ells només volen viure de manera normal, volen viatjar com qualsevol, comprar com qualsevol. I sobretot tenir feina i prosperar. La població està envellint perquè cada any el 15 % de la població activa marxa de manera permanent”, assenyala la fotoperiodista.  A poc a poc, la regió es va despoblant, deixant enrere nens i avis.