Amb el títol “Antoni Tàpies. El moviment perpetu del mur”, el Museu Tàpies investiga la producció de l’artista durant la dècada dels anys 50 del segle passat. És en aquest període quan Tàpies va abandonar la figuració i es va centrar en la matèria i va convertir la pròpia obra en un mur infinit. La mostra, que dona continuïtat a l’anterior sobre l’artista, que abordava la dècada dels 40, es pot veure fins al 6 de setembre.
Un exercici de reconstrucció històrica
Imma Prieto, directora del museu i cocomissària de l’exposició, posa el focus en com es va llegir l’obra d’Antoni Tàpies quan es va exposar per primer cop i les repercussions que ha tingut fins avui en els públics actuals. I se centren en els treballs del 1950, quan “va fer el gran gir, de la figuració a l’abstracció“.
A les sales del museu es reprodueixen quatre exposicions d’aquells anys per veure “com el context en què s’exposa l’obra condiciona la lectura que en fan els públics i la crítica“. “Tot plegat del que està parlant és de l’emancipació de l’espectador”, afirma.
Les primeres exposicions a les Galeries Laietanes
A les Galeries Laietanes va ser on Antoni Tàpies va fer les seves primeres exposicions individuals. La del 1950 va sorprendre el públic. El conservador en cap del museu i cocomissari de la mostra, Pablo Allepuz, explica que la premsa deia que visitar l’exposició “a la tarda, a la tardor, amb la foscor, accentuava encara més el terrorífic del contingut de les obres”. La crítica, segueix Allepuz, qualificava les peces de pintura “derivada d’un pensament torturat“, seguint les “teories feixistes i de l’art degenerat heretades del nazisme”.
Quatre anys més tard va fer una picada d’ullet al disseny i va començar ja a treballar més les textures. Havia emprès el camí cap a la pintura matèrica.
Galerie Stadler i Sala Gaspar, el pas definitiu
El 1956, la transició a l’art matèric va ser total. En l’exposició que Tàpies va fer a la Galerie Stadler, el crític Michel Tapié el va situar en la línia de les investigacions matèriques de Dubuffet i Fautrier i ja parlava de la importància de l’autonomia de l’artista. “Va ser quan el mur es va traslladar a la tela“, puntualitza Prieto, “ocupava la tela i s’expandia més enllà de la pintura”.
Aquesta transformació ja era plena quan va exposar a la Sala Gaspar de Barcelona el 1960. Veure aquestes obres tal qual es van presentar a l’època “genera un estranyament”, diu Allepuz, però és un exercici experimental que ” permet analitzar les formes de veure i pensar Tàpies“, ja que aquests espais “estaven carregats de temps“.
L’exposició inclou una extensa documentació amb crítiques que es van publicar aquells anys, testimonis de com van impactar en el públic.
