Els artistes coetanis no sempre s’entenen. I Picasso no acceptava rival. Diuen que quan l’obra encara no estava com ell pensava que havia d’estar s’anomenava a si mateix Picabia. I que Picabia feia mofa que Picasso era el millor de tots els temps. Vist amb perspectiva, ambdós eren grans artistes pictòricament antagònics. Pablo Picasso, més tradicional i Francis Picabia, més transgressor per l’època.
La relació entre aquests dos artistes es pot veure en una exposició a la Casa Garriga Nogués, de la Fundació Mapfre. Sota el títol “Picasso-Picabia. La pintura en qüestió”, la mostra reuneix més de 150 peces. Hi ha obra pictòrica i d’arts gràfiques i també documents d’arxiu —com revistes, cartes i fotografies— que mostren els vincles, reals o imaginaris, entre aquests dos artistes contemporanis. “Picaso i Picabia estan en capítols diferents perquè van seguir camins gairebé oposats”, explica Pablo Jiménez Burillo, director de Cultura de la Fundació Mapfre, “Picasso sempre serà un pintor que vol estar als grans museus i Picabia és un artista que vol destruir la idea convencional d’art”.
Barcelona, punt de coincidència
Ambdós d’origen espanyol, els dos artistes van coincidir el 1917 a Barcelona, quan Picasso estava acabant la seva formació. Mentrestant, Picabia —nascut a França però d’ascendència hispanocubana— estava creant una nova revista. També van coincidir diversos estius a la Costa Brava, on van compartir el gust pel que s’ha anomenat “l’època dels monstres”. Al final de les seves carreres els seus estils es van tornar a separar, quan l’artista malagueny es va decantar per l’autoretrat mentre que Picabia va adoptar una pintura més abstracta.
La mostra es pot veure fins al 13 de gener.
