Una de les exposicions destacades d’aquesta temporada a la Fundació Miró és “MiróMatisse”: més enllà de les imatges, que es pot visitar fins al 9 de febrer. Organitzada conjuntament amb el Musée Matisse de Niça, desplega 55 peces d’Henri Matisse i 53 de Joan Miró.
El títol, amb el cognom del català al davant, parla de la intenció de la mostra. “Va ser una relació d’influència mútua. Matisse va rebre també un impuls de l’obra de Miró, no només a la inversa, per això el títol”, comenta Véronique Dupas, adjunta al comissariat de Rémi Labrusse.
Joc de contraposicions
L’exposició juga a juxtaposar peces del català i el francès, com en el cas de Vista de Notre Dame, de Matisse, i Pintura (El guant blanc), de Miró. I de Les carbasses, del primer, i Natura morta, del segon. Miró i Matisse s’admiraven tot i pertànyer a generacions diferents —el català era 23 anys més jove—, i sorgir de corrents artístics diferents: el fauvisme, del qual Matisse va ser un dels pares, i el surrealisme en el cas de Miró.
En els anys de formació, Miró va rebre influència del fauvisme, però l’influx del català en l’obra de maduresa del francès va ser salvífica. “Volíem fugir de la típica lectura de mestre-deixeble”, afirma la comissària adjunta.
Tenien punts en comú: els dos volien superar l’academicisme; els dos creien que el color té un paper clau en la construcció de l’ obra pictòrica, i el dos consideraven que la tela havia de traspuar vitalisme, més enllà de les imatges representades. D’aquí, el subtítol de la mostra “…més enllà de les imatges”.
Cabdal per configurar la mostra ha estat el treball de recerca de Dupas a partir de la correspondència entre Joan Miró i el fill del pintor francès, Pierre Matisse, atès que va ser qui va facilitar el contacte entre els dos artistes.
