La Casa Lleó i Morera acull aquests dies una exposició sobre la fita arquitectònica i social del Modernisme, que va ser un dels períodes més experimentals que ha viscut la ciutat. Precisament la façana actual d'aquest edifici és una remodelació de l’original, neoclàssica i simètrica, obra del mestre d'obres Joaquim Sitjàs. LAURA PASTOR, directora de Cases Singulars "Domènech i Muntaner i Francesca Morera, que és la que encarrega la remodelació, fa un canvi totalment radical, que pel 1902 que és quan comença l'obra fins al 1905 és d'una modernitat absoluta, potser ara ho veiem ja una mica més clàssic perquè han passat cent anys, però en aquells moments és d'una mentalitat molt avançada." En un Eixample molt uniforme, el disseny de les cases modernistes i la decoració abundant van ser una revolució. Domènech i Muntaner competia en originalitat amb Puig i Cadafalch amb la Casa Amatller, i Antoni Gaudí amb la Batlló. Fruit d'aquesta rivalitat, els barcelonins van batejar aquesta illa de l'Eixample com la Mansana de la discòrdia, en al•lusió al mite grec del judici de Paris, en què tres deesses competeixen per saber quina és la més bonica. JUDITH URBANO, Dra. en Història de l'Art i coautora de la investigació, UIC. "Va haver-hi una ordenança municipal de 1891 que va dir que cada propietari podia fer una mica la façana al seu gust, i això va donar llum verda que agafessin arquitectes de renom i cada arquitecte, amb connivència amb el propietari, doncs fes allò que més li agradava." A més d'aquests tres edificis, l'exposició també posa en relleu la importància de les cases Mulleras i Bonet, situades a la mateixa illa. Es construeixen a partir de 1910, quan el modernisme ja no estava tant de moda. Evidencien un estil més contingut i un gir cap al noucentisme. La mostra es pot visitar fins al 28 de febrer.

L’exposició explica la construcció dels edificis que conformen l’anomenada Mansana de la Discòrdia, l’illa de cases situada al passeig de Gràcia, entre els carrers del Consell de Cent i d’Aragó. Els investigadors es van centrar en l’estudi integral dels cinc edificis, i no només dels tres modernistes, com s’havia fet en altres estudis anteriors. L’altre punt d’interès era reivindicar el terme “mansana” per designar l’illa de cases, una paraula que Cerdà ja havia explicat que provenia del terme romà “mansio”.

Els barcelonins van al·ludir al Judici de París, en què les deesses Juno, Venus i Minerva es disputaven una poma d’or per veure qui era la més bella, per fer referència a la competitivitat existent entre els arquitectes més destacats del Modernisme: Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí.

La investigació posa l’èmfasi també en el treball previ dels mestres d’obra que van bastir els edificis originàriament, i sobre els propietaris que van impulsar les reformes. De fet, les intervencions posteriors dels arquitectes són remodelacions.

La mostra, juntament amb un llibre, és el resultat de la investigació del grup de recerca Història, Arquitectura i Disseny, de la Universitat Internacional de Catalunya i l’Escola d’Arquitectura i format per historiadors de l’art i arquitectes.