Nervis, enrenou i incertesa la primera setmana de curs als instituts. Només falta que, per postres, tinguem dubtes o neguits a l’hora de pronunciar la sigla de l’educació secundària obligatòria, l’ESO, en català.
Fent camí de sigla a mot
Com que després de l’u ve el dos, primer explicarem què és una sigla.
Quan es vol abreujar un reguitzell de mots que formen un sintagma, per exemple, Institut d’Estudis Catalans, es crea una sigla amb les inicials de cadascun dels de mots principals per poder utilitzar aquest grup d’una manera sintètica, en aquest cas la sigla és IEC.
Hi ha sigles que llegim com si fossin paraules. És el cas d’ESO, ja que no la diem pas lletrejant (lletra per lletra) —com seria el cas de la sigla UAB—, sinó que la pronunciem lligada tal com fem amb qualsevol mot del diccionari. A més a més, com ha passat amb altres paraules que van començar sent sigla i que ara són paraules comunes (per exemple sida o ovni), l’ESO va fent camí cap a la lexicalització, és a dir, cada vegada es percep més com a mot comú de la llengua.
A gust del pronunciador
Val a dir que una de les pronúncies més esteses de la sigla ESO, segons confirma l’Optimot, i que va consolidar-se de seguida és la que fa la e i la o tancades, unides per la essa sorda —tal com pronunciem, per exemple, la paraula pressa. Aquesta és una opció, però no n’és l’única.
L’Optimot també ha observat que a mesura que s’ha anat consolidant la percepció d’ESO ja no com a sigla, sinó com a mot comú de la llengua, s’ha anat sonoritzant la essa intervocàlica, com fem per exemple amb la paraula poesia.
L’assignatura més difícil de l’ESO
Amb la pronúncia hi pot haver més màniga ampla perquè hi ha variació, evolució i es permet. Però on sí o sí hi hem de ser ferms és a l’hora d’apostrofar l’ESO. En això hi ha certa relaxació i oblit quan parlem a causa de la interferència fonètica amb el castellà. Alerta amb això.
Recordem que com que ESO és una sigla que comença per vocal s’apostrofa. Per tant, n’hem de dir l’ESO (i no la ESO). També quan davant hi ha la preposició de: hem de fer d’ESO (i no de ESO) .
