Les fotos que Antonio Orzáez va fer de Moisès Villèlia transmeten la relació de l’escultor amb els materials. De fet, se l’ha conegut com l’artista del bambú, un mite que aquesta exposició vol deixar enrere. Com afirma la comissària de la mostra, Glòria Bosch, també hi ha teranyines i talles, tot i que només són una part dels continguts de l’exposició, perquè, afegeix, faria falta un espai molt més gran per donar cabuda a la pluralitat d’històries i d’actituds creatives que conviuen en l’escultor.
Tot i que es va iniciar esculpint la fusta, de seguida va investigar altres materials que no eren considerats escultòrics. La mostra acull grups de treballs en diferents tècniques realitzats de manera paral·lela al llarg dels anys 80 i 90.
El fill de l’artista, Naum Villèlia, que també ha participat del comissariat de la mostra, explica que des dels principis amb la fusta, el seu pare es va plantejar dibuixar en l’espai, després vindrien els materials vegetals, molt més eteris que li van permetre fer-ho.
Aquesta incursió en el món de l’aire, Villèlia la va culminar amb una extensa investigació amb els mòbils, la flexibilitat i lleugeresa dels quals li van permetre dibuixar en l’espai. La mostra es pot veure a l’Espai Volart fins a l’11 de juny.
La mostra està estructurada a partir de les peces de bambú, les primeres de les quals són dels anys 50, ja que va descobrir aquest material el 1956. Les diferents tipologies responen a les qualitats naturals dels diferents bambús que va anar coneixent i treballant segons les èpoques. Un segon àmbit és el de les talles, unes de caràcter geomètric, altres que incorporen la tècnica de l’estucat, característic de les peces barroques. Finalment, a les dues últimes sales s’hi mostren les teranyines, que va iniciar a principis dels 60. Inclou peces estàtiques i també de mòbils.
