A la secció ‘Mots endiumenjats’, del btv llengua, cada mes analitzem un mot relacionat amb l’actualitat i en descobrim curiositats. Aquest setembre volem d’esbrinar si tant se val dir escola com col·legi, ja avancem que aquestes paraules amaguen sorpreses. Hem descobert, per exemple, que dir escola a principis del segle XX era considerat una pedanteria…
Si consultem el diccionari etimològic de Joan Coromines hi veiem que el mot escola prové del llatí SCHOLA, que significava “lliçó, escola”; aquesta paraula llatina provenia del grec antic σχολή (skholḗ), que significava “lleure, oci, temps lliure”, “estudi, escola”. Crida l’atenció que justament el sentit “lleure, oci i temps lliure” s’hagi perdut al llarg dels anys.
Aquest lingüista ens revela una altra dada molt interessant. La primera vegada que es va utilitzar escola va ser al s. XIII a l’obra Blanquerna, de Ramon Llull:
L’abat e tot lo convent foren en lo capítol— per ordenar l’estudi; ordenat fo per tots, que feessen studis e scola a una part del monestir, per ço que·l loc se convengués al estudi”
Si deies “escola” a meitat del s. XX eres un pedant
Al mateix Joan Coromines li sorprèn que en aquest fragment de Ramon Llull escola aparegui al costat d’estudi, que justament era la paraula preferent durant la primera meitat del s. XX. Descriu que en aquells moments utilitzar el mot escola era una pedanteria:
[…] interessa majorment en tant que aplega el mot [scola] amb estudi, que concretant-se ha esdevingut el seu enter sinònim en l’ús popular barceloní dels nostres dies (“quan tindrà sis anys anirà a estudi”, “va caure tornant d’estudi i es va pelar el jonoll”, a mitjan segle menys general que a primers, en què fins la petita burgesia trobava escola regust quasi pedant).”
Sabies que “col·legi” ve de “col·lega”?
Resseguint el camí vital de col·legi hem descobert moltes coses interessants. Curiosament, Coromines ens l’inclou al seu diccionari en dues entrades diferents. D’una banda a collir, en què també hi situa col·lega, col·legial, col·legiata, etc. I, de l’altra, a llegar, on també destaca col·lega —pres del llatí COLLEGA— i col·legi. En tots dos casos veiem que col·legi prové de COLLEGIUM, que significa “conjunt de col·legues, associació”.
Ja hem vist que Ramon Llull va ser el primer a utilitzar la paraula col·legi i, no només això, també va ser el primer a fundar-ne uns quants. El primer va ser el Col·legi per a l’Estudi de les Llengües Orientals a Miramar, Mallorca, fundat el 1276 amb suport reial. Aquest col·legi havia de formar en llengua àrab 13 frares. Podem dir, doncs, que aquest col·legi, amb un conjunt de col·legues, funcionava com una escola.
Parlant de col·legi, i tornant a Coromines, fins i tot ell fa referència al seu testimoni d’infància:
Vulgarment el mot s’ha convertit avui en el nom de l’escola, en particular la de primeres lletres: ja era consagrat quan vaig començar a anar-hi el 1908.”
Segons ell, doncs, i recollint resumidament tota la informació que hem sostret tant d’escola com de col·legi, podem dir que durant la primera meitat del s. XX es deia anar a estudi o al col·legi i que escola es va anar popularitzant i “escolant” a poc a poc fins a consolidar-se cap a la segona meitat del XX i fins ara.
Actualment, col·legi i escola es consideren sinònimes, tal com apareixen als nostres diccionaris oficials. En l’ús al carrer sí que tenim la intuïció que qui fa anar escola no diu col·legi i a l’inrevés. Deu ser així realment?
Per què alguns parlants diuen “col·legit”?
Totes dues paraules, tant escola com col·legi, ens donen l’oportunitat d’explicar dos fenòmens fonètics ben interessants. D’una banda, col·legi presenta una tendència fonètica que s’anomena epítesi postvocàlica, que no és altra cosa que un reforç fonètic amb una consonant dental, la t, per reforçar aquesta i àtona final, [kulɛ́ʒit] o [kolɛ́ʒit], segons el parlar oriental o occidental.
Podem observar, doncs, que la fonètica inconscient dels parlants es modula per reforçar la feblesa i debilitat d’alguns sons, això és el que passa a col·legi → col·legit. I això no és d’ara, Coromines ja en documenta el fenomen a mitjans del segle XX. Així doncs, si trobem algú que diu “col·legit”, lluny de jutjar-lo podrem entendre que compensa una feblesa fonètica.
Per altra banda, escola exemplifica un altre fenomen fonètic molt corrent entre els parlants: la compensació històrica de manlleus (paraules foranes que adoptem) amb una essa inicial que ha calgut reforçar amb una vocal al davant. És el que anomenem vocal epentètica. Recordem que escola prové de SCHOLA i, com que en català no tenim mots que comencin per essa seguida de consonant, la nostra naturalesa ens mou a plantar-hi al davant una e epentètica per poder pronunciar la paraula més còmodament i adaptar-la a la nostra llengua. Seria el cas del més modern de stop (anglès) → estop (català).
Si arribats aquí encara reserves curiositat pels mots, no deixis de visitar la secció del btv llengua dels nostres ‘Mots endiumenjats‘. Bon inici d’escola!
