El betevé directe ha convidat el pianista Pere Ferré (Cornellà de Llobregat, 1931), un veterà de l’escena jazzística catalana amb moltes històries per explicar. Després d’estudiar al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, va començar en sales com el Saratoga i l’Embassy i, amb 22 primaveres, va fer una gira europea de dos anys amb el Latin Quartet substituint Tete Montoliu. “Si hi ha algun gen que m’ha ajudat ha estat el del meu avi Pere Balasch, que tocava el piano al cinema Titán de Cornellà acompanyant les projeccions”, explica.
Als gairebé 94 anys segueix fidel a la seva cita dels dimarts al restaurant Giardinetto, on toca des de fa tres dècades. Fins a l’estiu del 2024 també oficiava al Jazzman, on un dilluns de cada mes era el protagonista del Jazz a la carta, en què els espectadors eren els qui escollien el repertori a partir d’una llista de 250 temes. “Però registrats al coco en tinc més de 500. D’aquests no en tinc ni una sola nota escrita”, puntualitza.
Però el Jazzman ja no programa música en viu. “Ha tingut problemes amb un veí, cosa que es dona sovint en aquests petits llocs que són refugi per als músics. És una llàstima, en aquest aspecte, que les institucions no hi ajudin més”, opina. “Quan jo vaig començar hi havia molta més llibertat i menys control, tot i que passaven inspectors per les sales demanant el carnet que justificava estudis musicals. Hi havia el sindicat vertical”, afegeix.
Els primers temps del Jamboree
Com ha recordat, amb l’inici de la dècada dels 60, ell i Tete Montoliu van ser els primers, amb músics nord-americans, a tenir certa continuïtat fent concerts al Jamboree. Ferré, com Tete Montoliu, Francesc Burrull i altres, va acompanyar a músics reputats de l’escena internacional, com el trompetista Bill Coleman, el saxofonista Earle Warren i el trombonista Kai Winding.
“Ens ho repartíem entre el Tete, el Burrull i uns quants més. No gaires, perquè tampoc hi havia gaires músics de jazz en aquella època. El periodista Albert Mallofré, que venia a unes sessions matinals de jazz en un local de la rambla de Catalunya, va escriure a la revista Destino que sempre érem els mateixos”, explica.
Malgrat aquesta llarga trajectòria, Ferré no ha viscut mai de la música. “La música sempre ha estat a part de la meva feina com a propietari d’un comerç. En cert sentit em va ajudar, perquè els mànagers dels artistes estrangers em presentaven com a músic amateur. Jo els deia quins temes sabia tocar i eren els que acabàvem fent… I tot fantàstic!”.
