Passem per davant d’una immobiliària de la rambla del Raval amb Enric Auquer. Davant dels aparadors plens d’anuncis, ens entreguem a un dels esports més populars de qualsevol ciutat: mirar preus de pisos. “Mira, 250.000 euros. 40 m², una habitació i sense reformar”, llegeix en veu alta. Després aixeca la vista i resumeix una realitat que viu tot Barcelona: “Hi ha un problema amb l’habitatge“. Precisament d’això parla Ravalejar.
La ficció estrenada a HBO pren com a punt de partida una història real: la pèrdua de Can Lluís, el restaurant familiar de la família del director Pol Rodríguez, després de l’arribada d’un fons d’inversió.
Ens trobem amb Pol Rodríguez a l’Ateneu del Raval, un centre cultural de gestió comunitària situat a tocar de l’antic restaurant familiar. La sèrie retrata el barri en tota la seva complexitat. “Aquí hi ha delinqüència, drogues, però també és un barri molt associatiu, i l’Ateneu n’és un bon exemple”, explica el director.
Desnonar un restaurant centenari
Can Lluís era un restaurant centenari al cor del Raval. “El va obrir el meu avi el 1929. El van matar amb una bomba i el meu pare va néixer en una habitació sobre la cuina”, recorda Rodríguez. Durant dècades va ser un establiment emblemàtic del barri, fins que el 2017 un fons d’inversió va comprar l’edifici i va modificar les condicions del lloguer.
“Ens adonem que ens han enganxat. Són gent que analitza molt bé el mercat immobiliari i veu una oportunitat per obtenir grans beneficis”, explica. Durant tres anys van intentar negociar sota l’amenaça constant del desnonament. Finalment, en plena pandèmia, van ser expulsats del local.
D’aquella experiència en va néixer la llavor de Ravalejar. “Vaig començar a pensar què hauria fet jo si no hagués respectat les lleis, si hagués intentat lluitar més i enfrontar-me al fons”, diu.
Pol Rodríguez: “A qui li interessa tenir un pis buit?”
Juntament amb Isaki Lacuesta, Rodríguez ha construït una història que oscil·la entre la fantasia i l’hiperrealisme per reflexionar sobre la crisi de l’habitatge. “Em preguntava a qui li interessa tenir un pis buit. Vaig entrevistar fons d’inversió, entitats pel dret a l’habitatge i moltes altres persones. I vaig veure que un habitatge, que hauria de ser un bé universal, ha acabat convertint-se en un bé de consum del qual tothom intenta treure profit”.
El director no pretén oferir respostes fàcils, sinó plantejar preguntes incòmodes. “Aquell pis de l’àvia al qual pots apujar una mica el preu perquè saps que te’l pagaran, pensa-t’ho. Només vull que la gent s’ho plantegi. Cadascú ha de tenir una ètica i moral pròpies”.
Auquer comparteix aquesta reflexió. “Hi ha qui diu: ‘Ningú m’ha de dir a quin preu he de llogar el meu pis’. O: ‘He treballat molt per tenir dues propietats’. Però també has de pensar en la ciutat que vols tenir i en la ciutat que vols deixar als teus fills”.
‘Ravalejar’
Enric Auquer: “M’agradaria que tots ens repartíssim millor els privilegis”
Potser aquest és un dels objectius principals de la sèrie: generar consciència davant d’una de les grans emergències socials de Barcelona. Enric Auquer ho expressa amb una barreja d’idealisme i reivindicació: “M’agradaria viure en una ciutat de pau, d‘amor i de convivència, on entre tots repartíssim una mica millor els privilegis i no deixéssim que fons d’inversió estrangers especulessin amb les nostres cases. Podem militar en un sindicat, participar en protestes, pensar en una vaga general…”.
Enric Auquer ja tenia una relació estreta amb el Raval abans de la sèrie. La seva primera obra la va representar al teatre de la Biblioteca, té familiars i amics que viuen al barri i ell mateix resideix a Ciutat Vella. “Sempre hi acabo passant en algun moment”, explica.
“El Raval és un barri absolutament estigmatitzat. És un barri amb molta pobresa, però també amb una barreja enorme de poders adquisitius. És un lloc fonamental per a la cultura de Barcelona i, alhora, un espai de subsistència per a molta gent. Hi ha nois que roben rellotges de 50.000 euros a turistes, però també hi ha famílies treballadores, expats que paguen fortunes per un pis, gent de la burgesia espanyola que hi viu tranquil·lament o persones que romantitzen la idea de viure-hi”, afirma Enric Auquer.
Una contradicció permanent que Ravalejar intenta capturar sense jutjar-la. Com el mateix barri, la sèrie està feta de tensions, desigualtats i resistències.
