Se suposa que l'autor de 'Perras urbanas' és Robinson Cecilio, però aquest és només el nom que uneix les catalanes Adriana Feito i Sandra Gaggioli i les xilenes Daniela Jacques i Montserrat Lozano. Les dues darreres van coincidir a la televisió xilena en una sèrie de recluses i gràcies a la mediació del director i autor Àlex Mañas el Versus els ha donat corretja per ser durant dos mesos "gosses urbanes". Val a dir que inicialment però, les quatre noies semblen quatre hostesses d'allò més normals, que aprofiten un descans a la feina per parlar d'embolics sexuals. Ben aviat però, s'evidencien hàbits perillosos i vides complicades: una és òrfena, l'altra conviu amb un maltractador, l'altra és mare soltera i té cura d'una germana una mica curteta... Es destapa allò que s'intuïa: que estan a punt de fer-ne una de grossa perquè no han estat mai hostesses. En aquest punt, les actrius desapareixen d'escena i salten a la pantalla en un curt d'acció dirigit per Abel Cunillera. MONTSERRAT LOZANO, intèrpret i directora "Para mantener el estilo realista hacer eso, entrar a robar... No podemos hacerlo en teatro. O sea, se puede hacer en el teatro pero no en plan realista. Se rompería toda la ilusión que estamos creando." El curt accelera una espiral de violència a l'estil Tarantino. L'obra es tanca amb una escena de la qual res no es pot dir sense revelar gaire. No hi va haver la salutació habitual de l'estrena. Tot s'acaba, com al cinema, amb els crèdits.
El comentari de Victor Giralt Jonama
Un experiment escènic amb resultats desiguals. Hi ha una estructura de pel·lícula d’acció ben aconseguida, sobretot per com es resolen les transicions escena-pantalla-escena. L’opció d’entregar una primera part hiperrealista, com si l’espectador escoltés i guaités la conversa de la taula del costat, és lloable per arriscada, però les actrius es trepitgen massa en els diàlegs. Quan això succeeix, es fa difícil, sovint, destriar de la palla allò que realment afegeix informació addicional sobre les vides de les quatre protagonistes. Un ajut de direcció des de fora (Àlex Mañas?) hauria millorat el treball d’assajos i improvisacions a partir del qual s’ha confegit el muntatge. Escàs en mitjans, però enormement efectiu, el curtmetratge dirigit per Abel Cunillera. Interpretacions desiguals, a vegades forçades al límit, però en conjunt resolutives. És, en tot cas, una proposta escènica original, que pot atreure un públic molt divers.
