Són actors de Rayuela Producciones, una veterana factoria escènica a la qual Calixto Bieito va proposar la delicada tasca de materialitzar a escena 'Dogville' amb motiu del Festival Internacional de las Artes de Castella i Lleó. No hi ha cap mapa del poble miner dibuixat a escena, perquè no el veuria el públic. La solució dels de Valladolid és, com a mínim, imaginativa. NINA REGLERO, directora escènica "Unos vestuarios que existen en los vestuarios de los mineros en el norte de Palencia y León, que son unas cestas metálicas que se cuelgan con cadenas. Entonces, esas casitas que están en el suelo dibujadas, esa identidad de cada individuo, son las cestas, y todas juntas en el techo son como un pueblo". És complicat desfer-se de les imatges de la pel·lícula davant l'obra de Rayuela Producciones, que es vol radicalment diferent. Les actuacions musicals que esquitxen la peça a mode de banda sonora, són una de les apostes, com també els fragments en tercera persona que diuen els actors, substituts de la veu en off omnipresent a la cinta. Marta Ruiz de Viñaspre és Grace, la fugitiva d'uns mafiosos que troba refugi a Dogville i a qui els vilatans cobren el silenci amb un humiliant esclavatge. Una Grace molt més temperamental. NINA REGLERO, directora escènica "Somos más mediterràneos...tenemos otra forma de relacionarnos con la gente...otra energía a la hora de decidir donde nos arriesgamos en las relaciones sociales". Una empresa arriscada aquest Dogville de Rayuela, premiat amb un Max a l'espectacle revelació de 2011.
El muntatge, en castellà, s’ha fet a partir de la versió teatral de Christian Lollike, acceptada pel mateix Von Trier. La posa en escena una companyia de Valladolid que va rebre l’encàrrec de Calixto Bieito, responsable del Romea fins al juliol.
El comentari de Victor Giralt Jonama:
Una versió escènica d’una pel·lícula que ja estava filmada en un llenguatge 100% teatral. La pregunta és: ¿calia? L’argument és que el guió és prou autònom per donar peu a diverses versions. Ho puc acceptar. Però la cinta de Lars Von Trier és encara massa recent (si no és que és ja un clàssic) i amb la seva economia de recursos i cruesa narrativa servia un drama dens, d’atmosfera a estones opressiva. Ja sigui per un repartiment francament desigual, ja sigui pels números musicals que esvaloten l’escena, el ‘Dogville’ que es proposa no és ni la meitat de punyent que el film.
