Estem bastant perduts davant d’aquest dubte perquè no ens envia bons senyals… o ha de ser bones senyals? Definitivament, de vegades no sabem quin senyal hem de seguir…
Senyal és nen o nena?
En català, hi ha paraules que normativament tenen un gènere diferent al que diu per norma general la gent. Aquest és el cas de senyal.
Si ens fixem en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Corominas, el DECat, ja ens diu que aquest mot, com d’altres, és masculí:
“En tot cas ja veiem que en català ha estat masculí
(com fel, pont, call, llegum, costum, senyal i altres de
fem. en cast.), com en francès, en mossàrab i en la major part del domini occità.”
Què ens diuen els refranys populars?
La paremiologia, la branca que estudia els proverbis i dites, ens dona la raó, perquè ens indica que l’ús popular de senyal és masculí… però hi ha una excepció. Trobem divergència en l’expressió De bon matí per la senyal de la Santa Creu i De bon matí, pel senyal de la Santa Creu. Per la resta, la indicació és clara:
- Bon senyal
- Mal senyal
- Pel senyal de la canal, de la petxina de la carrabina, un soldat escagarrinat se’n puja a la taula i es caga al plat
- Prendre el senyal
- Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny complit
Per què ens entestem, doncs, a feminitzar senyal?
Si ens fixem en altres paraules masculines que diem en femení: pendent, corrent, llegum, costum… veurem com en castellà són totes femenines: (la) pendiente, corriente, legumbre, costumbre.
Així, doncs, queda clar que es pronuncia amb el gènere equivocat per proximitat a la llengua castellana, així doncs feminitzar senyal és una interferència del castellà.
Ara bé, hi ha mots “hermafrodites”, que accepten les dues formes, per exemple, el mot rentaplats, que tant es pot dir en masculí com en femení.
