La casualitat ha fet que dues de les escultures símbol de Nou Barris comparteixin nom: la flama. Parlem, d’una banda, de l’estàtua de la República, que presideix la plaça del mateix nom des de fa 36 anys. De l’altra, la flama que sorgeix d’una bassa d’aigua a la confluència entre el carrer de Cartellà i el de Costa i Cuixart, obra de Ricard Vaccaro. Les separen prop d’un quilòmetre i mig de distància física, i 63 anys de distància temporal.
La flama republicana
Tot i que el nom d’estàtua de la República és el més popular, el veritable nom és el de Flama. Representa la llibertat i el futur, en la forma d’una dona nua que sosté una branca de llorer a la mà mentre fa un pas endavant. És una figura de bronze de 4,5 metres obra de Josep Viladomat i, tot i que ara presideix la plaça de la República, originalment es trobava al Cinc d’Oros. Allà es va instal·lar el gener del 1935 integrada en el monument homenatge al president de la Primera República, Francesc Pi i Margall. El president de la Generalitat Lluís Companys la va inaugurar oficialment el 12 d’abril del 1936.
Després de la Guerra Civil, el règim franquista va ordenar-ne la destrucció. Però els arquitectes Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca la van amagar al magatzem municipal del carrer de Wellington. Ja en democràcia, es va voler restituir al lloc però es va descartar perquè el nom de la plaça de la Victòria havia estat substituït per Joan Carles I. I així va ser com finalment la flama republicana va fer camí cap a Nou Barris. El 1986 es va situar a la plaça de Sóller, i el 1990 es va traslladar definitivament a la recent inaugurada plaça de Llucmajor.
Però la Comissió de la Dignitat va plantejar la idea de retornar la flama al Cinc d’Oros. La proposta va topar amb les entitats de Nou Barris, que van pressionar per fer un canvi de nomenclàtor, de plaça de Llucmajor a plaça de la República, que ajudés a justificar-ne la permanència allà d’una escultura adoptada com a símbol pel districte. El canvi es va fer realitat el 14 d’abril del 2016 i, de moment, la flama continua presidint la rotonda i els actes en homenatge a la II República cada 14 d’abril.
La flama del foc ancestral
La Flama, de Ricard Vaccaro (1946–2016), sí és una referència clara al foc. Situada a la confluència entre els carrers de Cartellà i de Costa i Cuixart, simbolitza el foc com a origen de la cultura, la convivència i el diàleg. Vol rememorar les primeres fogueres al voltant de les quals els humans es reunien per compartir relats i coneixements. D’aquí el seu disseny sinuós, com precisament d’una flama, que combina l’acer per intempèrie (corten) i l’acer inoxidable. Vaccaro va buscar així l’efecte canviant de la llum al llarg del dia sobre l’escultura, amb els reflexes brillants de l’acer inoxidable i els colors rogencs del corten. De fet, va explicar a betevé que abans de res va estudiar l’espai i la incidència dels raigs del sol, amb la intenció de treure’n profit i que l’escultura quedés ben integrada a l’entorn.
Aquesta flama, inaugurada el 16 de maig del 1999, sorgeix d’una petita bassa d’aigua per recordar que on ara hi ha asfalt hi havia la riera d’Horta. Però el simbolisme de l’obra encara va més enllà. La zona és coneguda popularment com els Quinze i Vaccaro va voler aplicar el concepte a l’obra: la flama fa 15 metres d’alçària i pesa 15 tones.
L’artista també va voler dotar d’ànima l’obra. Si bé la peça es va construir en un taller, el dia que es va instal·lar a lloc el mateix artista, Ricard Vaccaro, s’hi va enfilar amb una grua i va introduir en un departament secret dalt de tot una sèrie d’objectes personals com un disc de Jordi Savall amb el Cant de la Sibil·la, un llibre de poemes de l’escriptor Paul Auster, un llibre de John Berger i cartes d’altres amics de l’artista.
