Premi Nacional de dansa al 2014, el canari Daniel Abreu és un dels coreògrafs més demandats arreu de l’estat. Després de 8 anys d’absència a Barcelona, recala a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors amb ‘La desnudez’, un treball que va merèixer tres Premis Max al 2018: Millor espectacle de dansa, Millor coreografia i Millor intèrpret de dansa.
És curiós el títol, perquè Abreu acostuma a emprar el nu en els seus treballs. Però ‘La desnudez’ no versa sobre la nuesa física, sinó sobre la d’una parella mostrant la seva intimitat. “Sóc molt pudorós”, comenta Abreu, “però el nu m’interessa per la bellesa…a vegades la roba em molesta perquè no deixa veure una part de pell que vull que es vegi”. La tensió que hi ha entre l’home i la dona que encarnen el coreògraf i la ballarina Dácil González (canària com ell), amb esclats de manifesta agressivitat, és el fil conductor de la coreografia. D’alguna manera, Abreu desmunta el mite de la parella en perfecte equilibri.
Daniel Abreu, coreògraf productiu
Hi ha un tercer intèrpret, el músic Hugo Portas, que serveix bona part de la banda sonora amb una tuba. “És música barroca. Quan va entrar al primer assaig va començar a tocar i li vaig dir: no sé que és, però vull que sigui a l’obra”, explica el coreògraf. Però Hugo Portas roman sovint a l’escenari sense tocar l’instrument, com un ‘voyeur’ del que està passant. “Desvetllar la intimitat demana una tercera persona que la vegi”, afirma Abreu.
La peça va suposar dos anys d’assajos i provatures. Per això precisament sorprèn la productivitat de Daniel Abreu, de la qual en parlen fins i tot col·legues de professió. En efecte, des que va fundar companyia, al 2004, el Premi Nacional de dansa ha tirat endavant 60 espectacles. “Sempre penso que ho estic a punt de deixar. Però llavors arriba algú amb una nova proposta i no puc evitar enganxar-m’hi, perquè em sembla massa bona”, explica.
